Els moments que poden donar un sentit a la vida arriben sense avisar. Poden ser breus en el temps i profunds i llargs pel que signifiquen i per la petjada que deixen. No esperen els dies de Nadal quan semblen obligats i de vegades poden ser més aviat postissos.

Era quasi mitjanit quan es va arrecerar al costat del pare i va reposar el seu cap a la falda. Ho va fer com l'infant, com el petit príncep que ha estat sempre.

A tele, un cantant melòdic s'havia atrevit en una bella interpretació d'una havanera. La pau planava a l'estança. El pare va acaronar-li els cabells suaument, una vegada i una altra. El temps ja no comptava i semblava que la nit tenia les calideses més humanes.

La música es diluïa, a poc volum, en altres cançons de nostàlgia. Potser per això els pensaments van volar i el transportaren a imatges d'una vida que tenia a la vora, tan recollida, amb els ulls mig tancats i plenament confiada.

La mare al costat s'ho mirava fent veure que no s'ho mirava, discreta, com si no volgués trencar aquell instant inesperat.

La nit podia ser llarga perquè llarga i plena ha estat vida del noi a qui havien pronosticat poca vida al costat d'altres presagis. Hi havia tantes estampes que passaven nítides pels ulls, ara, del pare que semblava impossible que poguessin conservar-se, una a una, amb la fidelitat que les mirava. Silencis secrets, potser, en cadascú dels tres que eren a la saleta gairebé a la penombra amb la llum d'una làmpada discreta i el de la pantalla de la tele. El fill, la mare i el pare.

El miraven i l'acaronaven com sempre perquè l'estimaven amb una estimació infinita. I aquest instant d'ara el vivíem plenament. Sabien des del primer dia que cada moment era únic i així tractaven de viure'l. Bell i profund com tantes i tantes vegades.

I més que el camí d'un itinerari, els emocionava pensar que tantes persones l'estimin, tantes com abraçades rep i regala en una petita ciutat que acull, sovint, el miracle.

Van deixar que les preguntes i els interrogants volessin perquè la nit a fora era estrellada. No calen respostes de vegades. La felicitat pot ser un trosset de silenci i sentir-se un al costat de l'altre. No es va adormir el fill, tot i que tancava els ulls quan sentia als cabells les carícies.

Va passar la mitjanit i el concert es va acabar i arribava l'hora d'anar a descansar perquè el dia havia estat un dia ple de vivències, d'emocions i de paisatges amb gent amiga. Un dia per recordar. Llavors va ser quan el pare es va adonar que una llàgrima amagada li feia també companyia. Una només que potser valia per a tota una vida, qui ho sap!, i la tenia, ara, arrecerada al costat amb una tendresa i bondat infinita. I es va commoure.

I va pensar, una vegada més, que hi pot haver brins de felicitat en moments que arriben sense avisar. Perquè hi ha moments i moments. Hores i hores. Nits i nits. De tots els colors i a totes les cases.

Nadal era lluny encara.