Cap judici. Entre altres conviccions perquè ningú és ningú per jutjar decisions dels altres sense saber-ne els motius i les circumstàncies. I encara així, cap judici.

Hi ha, però, potser, relat que conviden a la reflexió.

Quan els fills el van deixar en aquella residència, van dir-li: pare, aquí estaràs bé, més bé que sol a casa. Hi ha un gran jardí per passejar. És a l'aire lliure, lloc solejat i amb el bosc i les vinyes a la vora. Estaràs ben cuidat. No t'hauràs de fer el dinar ni anar al mercat a comprar-lo. Una habitació per tu sol i per les teves coses. Estaràs bé, ja ho veuràs. Et vindrem a veure, sovint. Estigues tranquil i pel preu, ja t'ho hem dit, no et preocupis. Enlloc podries estar millor, aires de muntanya i Barcelona no queda lluny, ja ho saps. Et vindrem a veure.

L'home arrecerava, però, la seva tristesa en qualsevol cadira a prop d'una finestra. Parlava poc i fugia, semblava, dels grupets i de les llargues converses. No mirava la tele com feien quasi tots a la gran sala. El silenci era el seu refugi hores i hores.

No era feliç. Es notava que no era feliç i alguna vegada se li escapava dir a qui sense voler l'escoltava: Res com a casa... Les visites s'espaiaren aviat i aviat també deixaren de fer-se segons digueren companys de la casa. Al seu cervell ressonaven tothora les paraules: Estaràs bé, pare.

Passaven els dies i passaven les setmanes i passaven els mesos. No gaires. Va deixar de veure's, Ja no baixava a la sala i tampoc al menjador a les hores dels àpats. Alguns residents van pensar que havia emmalaltit o se n'havia tornat a casa perquè no s'hi trobava bé a la residència. Poques preguntes i menys respostes encara perquè els silencis poden ser també respostes de vegades.

Un dia es va saber que havia mort feia dies. I una de les poques persones amb qui parlava ens va assegurar que la seva vida s'havia anat esllanguint en la tristesa més profunda. Sovint li repetia: em diuen que ho tinc tot i no saben que no tinc res.

A fora, ni el bosc ni les vinyes verdejaven tant com quan va entrar a la residència i a dintre, la llum es filtrava sense força pel finestral de la que era la seva cambra. L'aire era l'aire net de la muntanya. Havien passat molt pocs mesos. Estaràs bé pare...

Pocs van preguntar per la seva absència. Les hores continuaven eternes, monòtones i iguals sempre, fos dilluns, dimarts o diumenge. Televisió, jocs, capcinades i silencis. Molts silencis personals. Molts silencis intransferibles. Moltes nostàlgies a l'ànima. I una certa sensació desoladora a la casa on les preguntes són escasses. I l'única resposta és potser l'espera.

Viure la vellesa és difícil. Sempre. Per uns i pels altres. És llei de vida, però és una llei trista i feixuga per a tothom, es miri com es miri. I cada casa i cada família és un món i cada circumstància pot provocar decisions moltes vegades no desitjades. No es pot enrasar tot amb la mateixa vara. Amb la solitud i l'ànima cansada, la vida pot fer nosa i morir de tristesa és possible. Estaràs bé, pare.

Cap judici.