Dijous, 14/3/2024
2920 lectures

Morir de tristesa

Cap judici. Entre altres conviccions perquè ningú és ningú per jutjar decisions dels altres sense saber-ne els motius i les circumstàncies. I encara així, cap judici.

Hi ha, però, potser, relat que conviden a la reflexió.

Quan els fills el van deixar en aquella residència, van dir-li: pare, aquí estaràs bé, més bé que sol a casa. Hi ha un gran jardí per passejar. És a l'aire lliure, lloc solejat i amb el bosc i les vinyes a la vora. Estaràs ben cuidat. No t'hauràs de fer el dinar ni anar al mercat a comprar-lo. Una habitació per tu sol i per les teves coses. Estaràs bé, ja ho veuràs. Et vindrem a veure, sovint. Estigues tranquil i pel preu, ja t'ho hem dit, no et preocupis. Enlloc podries estar millor, aires de muntanya i Barcelona no queda lluny, ja ho saps. Et vindrem a veure.

L'home arrecerava, però, la seva tristesa en qualsevol cadira a prop d'una finestra. Parlava poc i fugia, semblava, dels grupets i de les llargues converses. No mirava la tele com feien quasi tots a la gran sala. El silenci era el seu refugi hores i hores.

No era feliç. Es notava que no era feliç i alguna vegada se li escapava dir a qui sense voler l'escoltava: Res com a casa... Les visites s'espaiaren aviat i aviat també deixaren de fer-se segons digueren companys de la casa. Al seu cervell ressonaven tothora les paraules: Estaràs bé, pare.

Passaven els dies i passaven les setmanes i passaven els mesos. No gaires. Va deixar de veure's, Ja no baixava a la sala i tampoc al menjador a les hores dels àpats. Alguns residents van pensar que havia emmalaltit o se n'havia tornat a casa perquè no s'hi trobava bé a la residència. Poques preguntes i menys respostes encara perquè els silencis poden ser també respostes de vegades.

Un dia es va saber que havia mort feia dies. I una de les poques persones amb qui parlava ens va assegurar que la seva vida s'havia anat esllanguint en la tristesa més profunda. Sovint li repetia: em diuen que ho tinc tot i no saben que no tinc res.

A fora, ni el bosc ni les vinyes verdejaven tant com quan va entrar a la residència i a dintre, la llum es filtrava sense força pel finestral de la que era la seva cambra. L'aire era l'aire net de la muntanya. Havien passat molt pocs mesos. Estaràs bé pare...

Pocs van preguntar per la seva absència. Les hores continuaven eternes, monòtones i iguals sempre, fos dilluns, dimarts o diumenge. Televisió, jocs, capcinades i silencis. Molts silencis personals. Molts silencis intransferibles. Moltes nostàlgies a l'ànima. I una certa sensació desoladora a la casa on les preguntes són escasses. I l'única resposta és potser l'espera.

Viure la vellesa és difícil. Sempre. Per uns i pels altres. És llei de vida, però és una llei trista i feixuga per a tothom, es miri com es miri. I cada casa i cada família és un món i cada circumstància pot provocar decisions moltes vegades no desitjades. No es pot enrasar tot amb la mateixa vara. Amb la solitud i l'ànima cansada, la vida pot fer nosa i morir de tristesa és possible. Estaràs bé, pare.

Cap judici.

9 Comentaris

B

Berta Montaner Farrera

Igualada

23 de març 2024.15:40h

Respondre

Gran article Carles Maria.
Una realitat ben explicada.
La roda de la vida
Gràcies

A

Antoni Morros Castelltort

Igualada

16 de març 2024.11:52h

Respondre

Un article per reflexionar-hi a fons. Cada casa és un món, certament. Cap judici. Tanmateix morir de tristesa..........és molt però molt trist.
Gran article, com sempre.

J

Josep

IGUALADA

15 de març 2024.16:46h

Respondre

Molt bonic l´articlet, i las respostes que he lleguit i per fets que tinc contrastats,,, no sempre es igual, i cada cas pot esser diferent, Alguns a casa han estat molt ben cuidats i d´altres a... Llegir més residencias també, penso que depend molt del propi individu. Gracias pels teus escrits.

V

Valentina

Maians

15 de març 2024.09:16h

Respondre

Molt real i molt trist!

J

Josep Massana i Cortina

Igualada

15 de març 2024.06:50h

Respondre

Carles, segur que aquesta vivència és certa, però com que acompanyo a gent diversa, acollida en residències diverses, podria aportar testimonis molt remarcables que en la residencia hi han trobat... Llegir més acollida, proximitat i noves amistats. Com ara la Júlia, amb 100 anys, ben feliç i acollida en una residència igualadina. I avui enterrem en Joan Gumà, acollit més d’un any a Amavir, quan ja no podia viure sol a casa, i allí s’ha trobat acollit, ben tractat, mentre molts i bons amics no l’hem deixat mai sol.
Per altra banda, aprofito per celebrar que Igualada fa temps va descobrir una solució intermitja entre estar a casa o en una residència: Viu Bé-1 i Viu Bé-2: no és estar a casa, però tampoc anar a l’hora a una residència: Viu Bé permet organitzar-se la vida com a casa, i amb el suport de serveis complementaris, però sense els condicionamnts d’una residència. Però, per sort, encara disposem, també, de magnífiques residències, amb personal vocacional, que no estalvien ni l’afecte ni el temps de dedicació envers tots els acollits...

E

Eduard Ruiz

Igualada

17 de març 2024.10:24h

Gràcies, Josep, pel teu testimoni i experiència, de unes altres realitats més positives sobre el trànsit d’altres persones grans en aquesta última etapa de la vida, .quan cada vegada... Llegir més més s’allarga.

L’article de en Carles, està molt bé, i fins i tot poètic, com sovint ens té acostumats. el que està clar,per a mi, que entre tots, institucions i persones, hem de col.laborar en l’acompanyament de les persones grans i invitar-les a la participació en les múltiples activitats que s’ofereixen de tot tipus,

M

Miquel Segura

Igualada

14 de març 2024.20:12h

Respondre

Gràcies Carles María!

Un sentit article que descriu de manera poètica la cruesa de la vellesa.
Per als creients la vellesa apropa culminar aquesta vida que obre el portal de la vida eterna,... Llegir més per als esceptics és la fi d’un acte casual, però per a la majoria dels que arribem o ja estem és un trànsit difícil.

S

Salvador Balcells

Igualada

14 de març 2024.18:33h

Respondre

Com a casa res. No sempre és possible. Bon article, molt realista. ????

М

Маryna

Igualada

14 de març 2024.18:32h

Respondre

La gàbia d’or...

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.