Dimarts, 18/4/2023
2702 lectures

Mozart entre nosaltres

Sense saber-ho, de vegades, podem tenir l'esperit de Mozart a la vora i ningú ho diria.

Parlem de persones amb les quals podem creuar-nos cada dia, que fan les feines que han elegit, els hi donen o troben. La majoria viuen en la modèstia més discreta. Tan discreta que ni elles mateixes potser en tenen consciència de l'alè que regalen ni del tresor que cultiven, cor endins, sense que gaire gent ho sàpiga.

Porten, però, la llavor de Mozart a l'ànima i és difícil descobrir-ho si l'atzar no hi ajuda. Llavors, potser demana també una altra mirada, uns ulls que hi vegin més enllà de la grisor del dia a dia. Mirar i saber veure no és tan senzill.

Aquest matí càlid, tot i ser de primavera, una conversa –si se'n pot dir conversa amb una persona que és al llit d'una residència, i encongits en veure'l en la decadència de la vellesa que l'ha portat a la mort al cap de pocs dies–, ens ha dut a la memòria mozarts amb qui hem compartit algun moment de la vida.

Ell va ser un petit empresari que, sovint, quan rebia un client s'oblidava dels jerseis, els fils, les galgues i les factures i tenia el costum d'obsequiar-lo amb una mena de concert de piano sense partitura que era una meravella improvisada.

Sorprenia aquella capacitat de transmetre emoció a través de les tecles. A Itàlia, a Florència, ens va impressionar veure llàgrimes quan va tocar, sense que ningú li ho demanés, "Sorrento" i "O sole mio", en una gran sala d'un hotel, plena. Tipus singular i noble, el Tino.

La memòria vola lliure com els ocells en el bon temps. Records de persones difusos o perfilats es barregen en el temps i en els espais. La Natàlia que fa feina a les cases. Netejar, escombrar, fregar vidres per guanyar-se la vida. El seu esperit somnia en els diumenges per si fan algun concert. Diu que escoltar música i cants corals és com una evasió que li dona força.

I la Montserrat, la brodadora que, fins i tot en edat molt avançada, dibuixava amb la delicadesa dels àngels artistes quan la feina li deixava una hora vagarosa.

No se'ns esborra l'Antoni, paleta, que, després de posar una totxana i una altra i una altra, anava a l'escola de música a aprendre a tocar el clarinet. Ompliré les tardes de jubilat que m'esperen, sospirava. I el Joan, pintor d'ofici que era un filòsof profund i llegia, llegia i escrivia a estones. O el cec entranyable, l'Isidre, que cada matí baixava, carrer avall, cantant sarsueles acompanyat dels copets del seu bastó a la vorera. O el Josep, trompetista virtuós que confessa que només és amb el cor que es transmet l'emoció.

També el botiguer que no tenia estudis, però sabia escoltar i aconsellar darrere un taulell. Un home savi i sensible que escoltava òpera i música clàssica. I encara aquell oficinista que, de fet, era un home culte i esperava amb delit els dies que havia de sortir a l'escenari i on, com a actor, tan admirablement actuava. I la noia que treballava en una fàbrica i es transformava a l'escola de ballet i se sentia una altra. O en l'Omar, el noi àrab que llegeix Martí i Pol i s'arrecera a la seva guitarra per amorosir la nostàlgia. I tantes altres persones que podrien fer una llista llarga.

L'esperit és sovint un misteri i l'art pot ser una ajuda i una mena de fugida també de vegades. O una raó de vida per enlairar-se. Mozart en moltes ànimes. El seu alè bufa suaument i és palpable, si sabem veure-ho i adonar-nos-en. Mozart entre nosaltres.

4 Comentaris

X

Xavier Sala Gaudier

Terrassa

19 d'abril 2023.18:46h

Respondre

Els teus articles Carles M. Són sempre com una simfonia de Mozart, podría possar una sinfonía a cada article. Moltes felicitats i gràcies per el teu esperit Mozartia.

À

Àngel Farré Carulla

Montmaneu

19 d'abril 2023.18:37h

Respondre

Simplement genial, es un plae llegir els teus articles, quant llegeixo em trobo dins el relat. Brutal !!!
Segueix escribin, seguirem gaudin.

A

Antoni Morros Castelltort

Igualada

19 d'abril 2023.09:46h

Respondre

Bo el teu article d’avui, Carles. Com sempre. M’ha semblat reconèixer-hi alguns dels personatges. Especialment el Tino, marit de la meva cosina germana Anna Maria Castelltort que va morir dos... Llegir més mesos abans que ell. Quines coses que té la vida oi? Realment un personatge peculiar i molt afable. En tinc molt bons records.

A

Antoni Morros Castelltort

Igualada

19 d'abril 2023.09:39h

Respondre

Bé Carles. Com sempre. En el teu article d’avui m’ha semblat descobrir-hi o reconèixer algun dels personatges. El Tino, especialment. Marit de la meva cosina germana Anna Maria Castelltort, que... Llegir més va morir dos mesos abans que ell. Quines coses que té la vida, oi? Tocava bé el piano, realment. Tot un personatge!!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.