No plou. No plou, diguin el que diguin a la tele. Fa massa temps que no plou. I al cementiri Vell, aquest u de novembre, Tots Sants, una calor d'estiu acompanya les visites i hi ha molta gent en màniga curta. Temps era temps que s'hi anava amb abric i fins i tot amb bufanda.

Si plogués, quina alegria! Segurament, veuríem molts somriures mirant la pluja tan llargament esperada, la pluja, benvinguda i necessària, la pluja beneïda, encara que fos una pluja fina i no baixés pels carrers com tothom voldria.

Ens ve a la memòria la imatge d'una tarda a Bergamo. Començava a fosquejar perquè era l'hora en què les darreres llums del dia es troben amb les primeres de la nit. L'estiu quedava enrere, però la sequera continuava per tot Itàlia de manera angoixosa. Mesos sense ni una gota d'aigua del cel, deien.

Passejàvem pels vells carrers del centre. Sense esperar-ho, sentim el so de càntics que s'apropen per un dels carrerons que porta on som. Veiem que la gent s'arrecera a la vorera i fem el mateix nosaltres. Els càntics són cada vegada més a la vora, més forts també.

I se'ns apareix com una estampa de l'edat mitjana –era un dels últims anys del segle XX, si no recordem malament–, i ens va semblar llavors i encara ara en evocar-ho, una visió mig fantasmagòrica, real i sorprenent a la vegada. Els càntics tenien l'aire d'una súplica. Eren una súplica, de fet. Impressionava la imatge de la processó avançant pel carrer i tantíssima gent – homes i dones, potser algunes criatures- que cantava mirant al cel ja fosc.

Hi ha fets que no s'esborren fàcilment de la memòria. Vam preguntar i ens varen dir que era una processó per implorar la pluja. Perquè la gent creia, i es notava que hi creia, que implorant-la el cel s'apiadaria de la terra i deixaria caure-la l'aigua tan necessària en forma de pluja.

Va durar estona la processó que miràvem amb ulls gairebé atònits. Itàlia et pot gratificar sempre amb regals inesperats, amb experiències inaudites.

Miràvem les cares dels que cantaven mirant el cel tota l'estona. Escoltàvem els càntics. Miràvem també la gent que contemplava aquella processó amb un gran respecte. Foscor al carrer i les llums eren només les dels ciris i les atxes. La processó era, per nosaltres, un sorprenent espectacle amb aquella litúrgia tan italiana potser, però també tan profunda alhora. Itàlia.

Vàrem sopar en un llogarret de poques taules. Bergamo ens havia colpit amb una processó que mai hauríem imaginat a les darreries del segle XX. I, tanmateix, la gent suplicava amb càntics la germana pluja –la fratella pioggia, s'entenia clarament– i mirant al cel.

L'endemà, marxàvem de Bergamo on hi havíem anat per feina, però amb la impressió encara del que havien viscut la vigília. Era primera hora del matí. La carretera cap a Milano era molla i els núvols deixaven anar unes llàgrimes. Plovisquejava.

Començava a ploure. Potser les súpliques havien estat escoltades.