Des de la distància i des del desconeixement, pocs o cap judici. Només la constatació d'una admiració i també d'una tristesa.

Va ser, no fa gaire, que una petita notícia perduda en un racó de diari va assabentar-nos que la nena Habiba Sharifi –la nota parlava d'una nena, sense determinar-ne l'edat–, va plantar cara, encara que només fos un gest, al règim dels talibans a l'Afganistan.

Exactament el dilluns dia 8 de març de l'any 2023 per a la història de les moltes vergonyes del món. De les que ens arriben i de les que resten amagades i mai no sabrem. A l'Habiba que anava en uniforme escolar a la plaça de la ciutat de Firozkoh, la van detenir de manera immediata. La pancarta rudimentària que portava deia: "Educació, treball i justícia social per a les dones". Res més, però ja era massa. Prou greu sembla, tot i que la manifestació no aplegués ni unes poques desenes de dones manifestants sota la mirada astorada d'homes que eren a la plaça. Aquell mateix dia a la població de Firozkoh, una dona havia estat condemnada a mort per lapidació sota l'acusació d'adulteri. Segle XXI al món.

A la nena Habiba la van deixar anar pagant una fiança i amb la promesa que en cap cas protagonitzés un acte semblant. Oi que no ho faràs mai més?, devien dir-li de manera convincent. El pare va romandre detingut, tot i que no era a la plaça. No se'n sap res.

Que els poders, a tot el món, estan ampliant el seu control sobre els ciutadans convertits cada dia més en súbdits, és un fet visible arreu i també aquí encara que de manera més sibil·lina, que per això hi ha democràcies plenes, països corromputs per molt que es vulgui amagar, clavegueres, espionatges, policies patriòtiques, poders judicials decantats i amarats d'odi i venjança en temes que tothom sap i una llei mordassa, per si convé afinar alguna cosa.

El gest de la nena afganesa és admirable, es miri com es miri. D'un valor extraordinari. Ja n'han tastat el preu, ella i la seva família. Les notícies que arriben del país són prou esfereïdores i conegudes. Manca de qualsevol dret per a les nenes, les adolescents i les dones. Tot són prohibicions. Entre elles, res d'estudiar. No treballar fora de casa. No divorci. Subjectes en tot, sigui el que sigui, al permís de l'home. La llista és increïble i llarga. Segle XXI al món.

Un món que, encara no fa tant, es deia que no tenia fronteres, ni distàncies i era globalitzat. Però les fronteres hi són i s'aixequen cada dia murs al costat dels altres murs dels costums i les cultures, pel que es veu, cada vegada més, radicalitzades i distanciades. Un itinerari que mena a la tristesa.

Potser per això, el gest de l'Habiba, una nena, esdevé un signe de valor admirable i d'esperança, al mateix temps. Una llumeneta. Una llumeneta que van apagar de pressa perquè els talibans, i tots els poders, sempre tenen por que una llumeneta, una altra, i una altra, i una altra... puguin encendre tot un país reclamant no res més que llibertat. És la mateixa por que tenen sempre tots els talibans -els d'allà, els d'aquí i els de tot el món- dels fets minúsculs, si són lliures. Per això, li devien dir, qui sap de quina manera: Oi que no ho faràs mai més?

El de l'Habiba i el de tantes d'altres desconegudes i ignorades Habibes, és i serà sempre un gest que convida a l'esperança. I un acte -diran que minúscul-, d'un admirable valor.


.