Des de fa un temps, tot és històric al món. Hi ha conceptes que van perdent, a poc a poc, la seva essència. Podria dir-se que ho és també, d'històric, aquest capvespre? L'església gran de la petita ciutat, és plena de gent amb mascareta que vol escoltar un rèquiem.

El rèquiem de Verdi. No és una cerimònia religiosa encara que té molt d'acte espiritual. Silenci absolut, impressionant respecte. La gran nau del temple esdevé un marc extraordinari per un esdeveniment extraordinari. La llum és perfecta. Dimarts de setmana santa cada vegada més desdibuixada. Abans, preludi de dies sants. Ara, preàmbul d'una fugida socialment obligada.

Al presbiteri, a les escales i a la part del davant de l'església, l'orquestra Simfònica del Vallès -tambors, percussió, trompetes, trombons, violins, violes...-, tres cors -entre ells, la Coral Mixta d'Igualada-, quatre solistes i el director com a figura indispensable. Tots plegats fent el regal d'una música sublim, també amb mascareta. La basílica de Santa Maria llueix magnífica.

Des dels darrers bancs, mentre s'escolta el rèquiem, hi ha qui potser sense voler, dut per la música, ressegueix la memòria que li evoca la parròquia que era de la seva infància. La mateixa església, les mateixes imatges, el mateix Sant Crist que Igualada venera, tot amb diferents clarors, ara. Llavors, més fosca i trista com era també més grisa l'època.

Rèquiem de Verdi. El gran temple és ple i se n'alegra. Al seu costat, observa gent emocionada per la música que envaeix i transporta a tothom, de manera visible, a una estona màgica. Té el record, encara, d'aquelles setmanes santes tan llargues, silencioses i angoixades que, ara mateix, se li apareixen tan estranyes i llunyanes. Han passat els anys. Ha vist el món com canvia. I pensa, sort que la música arriba sempre a l'ànima.

Rèquiem de Verdi. Passió i lliurament en els que toquen i canten. Recolliment en els que escolten. Tanca els ulls com fa tanta gent aquest vespre en aquest lloc esplèndid. És un més a fruir de les veus, de la música i dels silencis. Sap que la música trasbalsa quan és bellesa i pot ser signe d'esperança en cada persona que interioritza un rèquiem gairebé perfecte. Potser, l'únic llenguatge que ajuda quan sembla que tot s'esquerda.

A fora, lluny i no tan lluny, la tragèdia, la mort i la barbàrie de les guerres i el drama personal de la gent refugiada. A fora, els estralls d'una pandèmia no acabada. I, embolcallant-ho tot, la crisi profunda d'un sistema que es creia inexpugnable.

Un rèquiem ha emplenat el temple en uns temps en què es buiden les esglésies. S'allunya de manera perceptible el missatge que sortia dels altars i dels sermons. Tot està en crisi profunda i ningú, ni res, se n'escapa.

Rèquiem de Verdi. El capvespre s'escola i esclata en la gent dempeus aplaudint una llarga estona, llarguíssima, de manera entusiasta el final de la interpretació magnífica. Exulten cantaires i músics. Moment de felicitat en les veus solistes i en el director que somriuen a tothom. Dia històric de la cultura a la petita ciutat, diran potser les cròniques. Hora íntima i espiritual pensaran, segurament, els que eren a l'església.

Rèquiem de Verdi a Igualada. Un rèquiem pot ser un acte espiritual de setmana santa i també, per alguns, un plor de nostàlgia. Música excelsa.