Sant Jordi lluny de casa, per a la gent d'aquesta terra és un Sant Jordi de nostàlgia. I la nostàlgia vol dir enyor i una certa tristesa a la vegada.
Estudia. Estudia tot el dia a Salamanca en el tram final d'una carrera que vol que tingui més etapes encara. Estudiar és la seva passió i el seu sacrifici per ser el que vol ser. No regateja hores, ni de dia ni de nit, ni tampoc en dies de festa.

Salamanca fa olor d'universitat aureolada i antiga, ben diferent de la que ella estava acostumada amb l'aroma mediterrània, vital i lluminosa.

El 23 d'abril va rebre una rosa. Una rosa vermella per Sant Jordi, enviada des d'Igualada, que la va emocionar i, segurament, contrastava amb la grisor dels carrers empedrats i amb l'aire d'una terra diferent i a estones misteriosa. I, tanmateix, la rosa li va despertar una llàgrima d'enyor emocionat en el seu cor de noia rossa.

Diu que la universitat, allà, es resumeix a empassar-se llibres i llibres i a escoltar lliçons magistrals dia rere dia a les aules. I reconeix que els capvespres que haurien de ser de jovialitat s'han convertit en més hores d'estudi i de renúncies. L'objectiu ho demana i ella se sent responsable del camí elegit des de molt joveneta. Un camí gens fàcil que va més enllà de les il·lusions d'uns títols i d'unes orles.

Recorda i pateix per la família en la llunyania i s'interessa per tots, sobretot pel iaio que ha empitjorat en la seva malaltia i els pronòstics no són bons des de fa dies. Estima el iaio i el recorda vital i ocurrent. Festós sempre. Però, avui, dia de la Verge de Montserrat, passada la mitjanit, el iaio ha mort i esclata en un plor quan li ho assabenten. I tot i la distància i els temps d'exàmens, vol ser al comiat com a darrer acte d'agraïment i homenatge.

S'hi passava estones al seu costat, escoltant-lo i parlant-hi, fins i tot darrerament que tenia la salut deteriorada i quasi només li somreia i gairebé ja no la coneixia. L'Alzheimer devasta a les persones i fa mal a tothom qui és a la vora.

Tenia l'esperança de veure'l viu encara fa uns dies. No hi ha sigut a temps per dir-li adéu com volia, per abraçar-lo i fer-li un darrer petó de comiat. El sentiment l'ha compartit amb el mateix dolor dels altres nets i netes, si és que els sentiments són mesurables. Trist dia per la família. El iaio Manel descansa i una ària amb la veu de Pavarotti –'Nessun dorma', de Puccini, que a ell tant li agradava escoltar i cantar alguna vegada–, l'ha acompanyat en la cerimònia del comiat amb la gent que l'estimava

L'estudiant se'n torna a Salamanca. Ha deixat les llàgrimes al costat de la tomba al cementiri d'Igualada. Hi pensarà moltes vegades. I entre els aprenentatges de la seva vida jove, en aquest abril lluminós ha descobert, potser, que les llàgrimes, tot i ser iguals, poden rodolar amb sentiments diferents -des de la joia emocionada per una rosa a la tristesa profunda d'una mort- per les mateixes galtes. I són totes humanes.