Hi va haver un temps en què la gent vivia sense cita prèvia i vivia més feliç. Anava als llocs oficials i afins i no li preguntaven, gairebé abans d'entrar, si té cita, i li donaven primer el bon dia. No li exigien rentar-se les mans, ni mantenir una distància exagerada, tot i la mascareta i la separació de les mampares de vidre o de plàstic.

Hi va haver un temps en què la gent vivia sense cita prèvia. Alguns asseguren que no tornaran mai més aquells temps. La gent no estava tan crispada i fins i tot somreia a vegades darrere una finestreta, a un cantó i a l'altre. La gent s'entenia més fàcilment, sense haver de repetir més d'una vegada el, perdoni, no entenc el que em diu, i notar una certa intemperància en la persona que l'atén quan ha de repetir l'explicació que potser continuarà sent en bona part inintel·ligible.

Hi va haver un temps en què la gent vivia sense cita prèvia. Hi havia errors, errors humans, naturalment, però no era com ara que l'error és del súbdit sempre, que no sap gran cosa de normes i de lleis i que, a més, no porta el document adequat entre els molts que porta, per si de cas. Hi ha qui, amb un sentit particular de l'humor i la ironia, duu en una carpeta, encara que només sigui per una consulta, el certificat de les tres dosis de vacuna, el document d'identitat, el llibre de família, el certificat de naixement, el carnet de conduir, la declaració de renda dels cinc darrers anys, l'extracte del compte corrent, certificat d'empadronament, l'última analítica de l'orina i potser algun més, per temor que el resultat de la cita prèvia se'n vagi en orris per falta d'algun paper.

Hi havia un temps en què la gent vivia sense cita prèvia. No feia falta accedir, gairebé per tot, a pàgines web complicades, a les que ara dirigeixen tothom sense massa miraments i de manera obligada i en les quals molta gent es perd. Algunes d'aquestes pàgines, si es poden obrir, és una sort.

Hi havia un temps en què la gent vivia sense cita prèvia. Trucar al telèfon d'un estament o afins no era cap aventura ni pèrdua de temps exagerada. Hi havia qui despenjava i responia de manera cortès. Ara, un contestador de veu mecànica diu que cal prémer uns números, sense poder parlar-hi ni una paraula, i fa esperar llargs minuts per confirmar que tot està saturat i que es torni a trucar perquè es repeteixi la mateixa història moltes vegades, fins a desesperar al més pacífic dels súbdits.

Hi havia un temps en què la gent vivia sense cita prèvia. Podia anar al metge i la infermera l'atenia i al cap d'una estona, al mateix metge o metgessa de sempre, li podia explicar el mal, cara a cara. La gent sortia fins i tot contenta i amb la recepta a la mà quasi sempre. Ara, en molts casos, cal esperar una trucada a casa, amb la impaciència i el neguit que suposa.

Hi havia un temps -alguns diuen que no tornarà mai més- en què la gent vivia sense cita prèvia. La vida era, o potser només ho semblava, més senzilla i propera, fins al punt que algun súbdit va arribar-se a creure que podia ser també ciutadà amb tot allò que representa ser-ho.

Ens conten, però, tants casos amb exemples de gent enfadada i que vol tornar a viure sense cita prèvia, que la por que aquesta manera de fer i de relació quedi arrelada, com si fos, verdaderament, un progrés -i com tanta gent pronostica amb angoixa- fa, senzillament, pànic.

Vivim en una societat malalta. Cada dia més malalta. Això sí, amb cita prèvia.