D'històries d'amor n'hi pot haver tantes com parelles o persones. El món n'és ple, per sort. I hi ha ciutats que semblen fetes per viure aquests moments. París és un d'aquests llocs.

Al barri de Marais, l'instant va ser més aviat breu, es diria que gairebé fugaç, però ens va semblar preciós per la seva espontaneïtat. Era cap al tard d'un dia de finals de setembre. Bon temps encara, potser un pel melangiós. Els capvespres de París ja ho tenen això. Les taules dels restaurants s'anaven omplint, moltes al carrer, sota les portalades de la plaça. París. Tot és possible i segons la mirada tot pot ser fascinant també.

No era una parella jove. L'edat, però, és el que menys importa. Caminaven un agafat a l'altre per la plaça Vosgues i mirant-se els ulls a estones i en altres regalant-se un petó amorós.

Un noi, arrepenjat a la paret, demanava unes monedes per poder sopar alguna cosa aquell vespre. Això deia i semblava sincer. Va veure apropar-se a la parella, va deixar de pidolar i just quan passen pel seu davant, inesperadament, exclama: Voilà, les amoureux!... Mireu els enamorats. Ens va cridar l'atenció per la manera de dir-ho. Una manera neta, lluminosa, tendre.

La tarda s'acolorí de sobte amb un altre contrallum. El noi, sense que la parella aparentment en fes gaire cas, o potser ni s'adonaren que l'exclamació anava per a ells, es posà a cantar. Jurariem que el noi improvisava. La parella, llavors sí, se'l miraren i somrigueren perquè el noi tenia una veu bonica i cantava bé. Era clar que la cançó anava per l'home i la dona en edat de maduresa que seguien pausadament el seu caminar d'amants. Una cançoneta que més o menys venia a dir: Mireu els enamorats / com caminen tots dos / pels carrers de París / els omplen de somriures / de dolces mirades / i es parlen amb els ulls / i els tendres petons.

Absents, o potser no, de la màgia de l'instant -portaven la felicitat a dintre, això era visible- ningú sap si la parella va entendre els mots que el noi somrient els hi dedicava. Van continuar caminant, allunyant-se de les paraules. Es va sentir encara com el noi exclamava una altra vegada. Voilà les amoureux!... Aleshores, assenyalant-los ens va mirar amb complicitat i va tornar a somriure sense dir res més, fascinat, semblava, per la imatge de la parella.

Després d'això, pot dir algú que París no és una ciutat de sorpreses i amb un encís especial? Final setembre i el Sena lluïa a la vora la seva atracció. Declinava amb mandra la tarda i el cel de París agafava el color més bonic de tots els seus bonics colors. Una vegada més era evident, que la felicitat pot ser en les coses menudes. En els instants breus. I en el rastre de tres paraules també. Voilà les amoureux!.

Ens va semblar que tot plegat era un cant a l'amor i a la bellesa. Potser milers de parelles s'agafaven les mans i s'estimaven en aquella mateixa hora pels carrers de París i del món sencer. Dues persones enamorades i un noi que se n'adona i els canta de manera improvisada.

Ens venia a dir i ens recordava als passants anònims que si veiem enamorats, sigui on sigui, no en mirem l'edat. El noi que demanava per poder sopar, havia fet de la cançoneta una mena de súplica també: mireu-los sempre amb tendresa.
La vida arreu té balades, moments captivadors -i potser a París més- de gent enamorada que passeja pels carrers. Mireu els enamorats. I envegeu-los sempre. Voilà, les amoureux!