Us he de confessar que veure castells em fa patir. Aquest darrer cap de setmana en vaig tenir un bon exemple amb la diada de Tots Sants i la històrica actuació dels Verds. Al mateix temps, encara pateixo més explicant-los per la ràdio en el programa especial de Festa Major, a peu de pinya, i vivint la diada amb molta més intensitat. M’he esperat uns mesos per fer aquesta reflexió, i he arribat a la conclusió que no vull que els meus fills facin castells. Si ara ja pateixo, veure la Iona i el Lluc pujant i escalant per les esquenes dels membres de la colla seria insuportable. Ara és aquell moment en què molts dels moixiganguers i del món casteller em maleeixen els ossos. Digueu-me poruc, ho accepto, sóc un patidor de mena. Tinc la sensació que els castellers són d’una pasta especial, com una mena de superherois que desafien la llei de la gravetat en pro d’un objectiu comú. Estic convençut del paper de generositat, d’esforç col.lectiu, d’empatia, de col.laboració i d’integració que fan les colles castelleres. Teniu tot el meu reconeixement.

A tot això, hi ha un fet que per Festa Major em va colpir especialment. Com sabeu, els Moixiganguers d’Igualada van fer llenya en el primer castell que duien a plaça, el 3 de 8. El cap de colla va voler començar contundentment, amb un dels plats forts, assumint que si sortia malament podia condicionar tota la diada, però si sortia bé els catapultaria cap a una actuació memorable. Jordi Moreno va arriscar i va sortir malament. Qui no arrisca, no pisca. Gran Jordi Moreno, per cert. El castell va acabar fent llenya, i aquí arriba la imatge que em va colpir. Em va impressionar veure l’Oriol Solà estirat a terra amb una cara desencaixada pel dolor. No es movia. Patia per si s’havia fet mal a l’esquena. Em vaig ajupir i li vaig preguntar com estava. Ell em va dir “és la cama”. Quan es va fer espai al seu costat per atendre’l, veig un dels fills de l’Oriol amb llàgrimes als ulls, palplantat a dos metres del seu pare, immòbil. L’Oriol, queixant-se de dolor, no el veia. Quan va girar el cap i el va visualitzar, la cara de l’Oriol va canviar. La seva cara que feia unes dècimes de segon transmetia dolor i preocupació va passar, en un instant, a transmetre tranquil.litat i serenor. L’Oriol va demanar al seu fill que s’apropés, i li va dir un “estic bé”. No era la paraula el més potent d’aquella comunicació entre pare i fill, era l’expressió de protecció i serenor del rostre de l’Oriol la que comunicava amb més potència. Els qui fan castells no només desafien la llei de la gravetat, també desafien les adversitats per afrontar amb més garanties la realitat. Simplement, superherois.