Dimecres, 8/4/2020
1555 lectures

De què ens avisa el COVID 19?

 La crisi del petroli dels anys 70s del segle XX va suposar l’impuls d’un procés continuat d’integració de l’economia mundial. 

Explicat de manera extremadament simplificada, si durant l’època anterior (entre la segona guerra mundial i fins a la crisi del petroli) les empreses acostumaven a realitzar totes les seves funcions de manera integrada dins d’un mateix edifici (un exemple recurrent és el de l’edifici Lingotto, la fàbrica de la FIAT, on es duia a terme des del disseny a la producció dels vehicles i fins i tot tenia una pista de proves al seu sostre), després de la crisi del petroli s’entra en una nova fase en què les empreses comencen a segregar les diferents parts del procés productiu distribuint-les en l’espai global. Va ser la reacció del capital intentant recuperar els seus nivells d’acumulació, que l’estat del benestar creat després de la segona guerra mundial havia retallat. Emergeix així una nova geografia en què hi ha un territori per dissenyar, un per la gestió financera o la direcció, un altre per a produir les peces i un per a acoblar i fabricar. El que abans passava dins d’un edifici ara passa a escala global. El concepte “deslocalització” es consolida.  Diferents territoris es van especialitzant en funció dels seus avantatges competitius, ja sigui el coneixement, el cost de la mà d’obra, la regulació ambiental, la fiscal, etc. Pots dissenyar a Itàlia, dirigir des de Londres, encarregar peces a la Xina, ensamblar a l’Europa de l’est i enviar els beneficis a Panamà. I la manera de relligar aquests territoris va ser l’ús creixent de les TIC així com amb les despeses decreixents del transport de mercaderies i persones. 

Dècada a dècada creixia el comerç mundial, així com la mobilitat internacional. Els territoris a escala mundial s’anaven transformant de tal manera que la regió que un dia aportava només mà d’obra barata al sistema, l’endemà podia aportar coneixement i deslocalitzava allò que ja no li interessava. Tot es tornava més complex i la integració i dependència econòmica entre llocs distants no parava de créixer.

Aquesta expansió i integració mundial ha anat acompanyada d’una creixent despesa de recursos naturals, necessaris per a mantenir les grans quotes de creixent de PIB mundial. D’aquesta manera, localment s’ha anat incorporant al sistema l’explotació de cada cop més territoris d’on extreure recursos. Des de la selva amazònica (reconvertir-se acceleradament en conreus de farratge) als territoris asiàtics de nova urbanització. També, la contaminació i els gasos d’efecte hivernacle no han parat de créixer com a subproducte de la globalització. Per no parlar de l’increment de les desigualtats socioeconòmiques tant entre països com dins dels mateixos països. 

I amb això, el famós Covid19, que podria interpretar-se com un output més del procés anteriorment descrit. 

Primer, cal entendre com l’increment de les interaccions entre la humanitat i els llocs que havien estat fins ara recòndits, és a dir, llocs refugi de gran diversitat animal i vegetal però també de virus, s’ha incrementat. El sistema demana recursos i això impulsa a la humanitat a travessar noves fronteres. Si els experts ens expliquen que a vegades els virus després de mutar poden saltar des d'espècies animals als humans, a mesura que els humans interaccionen més (i es destrueixen més habitats) amb aquests reservoris s’incrementa la possibilitat que un virus nou faci el salt. 

Segon, hem pogut observar la vertiginosa velocitat amb la qual el virus ha passat d’un mercat a una ciutat xinesa fins a afectar a tot el planeta, posant en escac a les economies de diferents continents. Aquesta velocitat pot anar associada justament a aquesta gran integració econòmica global. No és casualitat que algunes de les capitals globals com Nova York o Londres, siguin també de les més afectades. El virus s’ha difós pel planeta de manera coherent amb la mobilitat que el sistema global necessita (turisme, negocis, fires globals, etc). 

Font: https://www.arcgis.com/apps/opsdashboard/index.html#/bda7594740fd40299423467b48e9ecf6 

 

Tercer, hem vist com la resiliència davant d’aquest virus en part depenia de la capacitat industrial de cada país. Per exemple, la capacitat de producció industrial de respiradors de Catalunya fins fa poc era de 0 unitats. S’ha hagut de reorientar la producció d’una fàbrica com la SEAT per tal de tenir capacitat. I aquesta capacitat de fabricar el que és estratègic en cada moment, en un context de competència mundial sagnant per a aconseguir proveir-se d’aquests productes, deixa en situació d’avantatge aquells territoris capaços de dissenyar però que alhora poden produir industrialment. Els territoris amb una major deslocalització industrial en aquest context poden perdre resiliència. 

El covid-19 és un output més, un dels més terribles si, però és que a més, s’estima que a l'Àrea metropolitana de Barcelona, cada any hi ha 3500 morts prematures i 1.800 ingressos hospitalaris per causes cardiorespiratòries l’any.a causa de la contaminació de l’aire. I, per descomptat, també treu el cap el canvi climàtic, que amenaça amb una sèrie de riscos per a la salut pública que semblen infinits. No obstant aquests avisos, cada any el planeta bat el rècord d’emissions de CO2 respecte a l’any anterior. El sistema està sord davant dels avisos constants. També amb la crisi de les tecnològiques  just al canvi de segle, el monstruós crash financer del 2008 o aquesta nova crisi mundial, ens fa pensar que el sistema no té capacitat de superar les seves pròpies externalitats sense provocar altes dosis de dolor. 

Amb tot, el premi gros, el canvi climàtic i totes les profundes transformacions socials i econòmiques que provocarà encara són una frontera desconeguda. Potser ens cal replantejar el camí cap a l'absurd que portem. El sistema ens avisa i no sé si l’escoltem prou. 

Altres articles de Alfons Recio

4 Comentaris

J

JuanG

Abrera

8 d'abril 2020.12:46h

Respondre

Un article molt interessant!
Em quedo amb: ”Potser ens cal replantejar el camí cap a l’absurd que portem. El sistema ens avisa i no sé si l’escoltem prou”.

M

Maribel Nogue Felip

Igualada

8 d'abril 2020.10:40h

Respondre

Moltes gràcies. El comparteixo.

S

Sol

Igualada

8 d'abril 2020.10:05h

Respondre

Altament necessari l’anàlisi de l’Alfons. Em quedo amb ”el sistema no té capacitat de superar les seves pròpies externalitats sense provocar altes dosis de dolor” i això ens porta a... Llegir més ”Potser ens cal replantejar el camí cap al absurd que portem”
Si en 3 mesos les nostres vides continuen igual no haurem après res d’aquesta crisi.

Gràcies Alfons

J

JoanV

Igualada

8 d'abril 2020.07:43h

Respondre

M’agrada el que escrius i et llegeixo atentament, però aquesta vegada em sembla que has barrejat moltes de les pors contemporànies en el ’covid-cocktail’. Cada una de les problemàtiques que... Llegir més menciones té sentit per separat, però no necessàriament juntes. A més, te’n deixes d’altres com a mínim tant importants: la superpoblació mundial i la falta de bones pràctiques higièniques a la cadena alimentària.

En qualsevol cas, i tornant a les qüestions que exposes, és com si a la grip del 1918 li carreguéssim les culpes de la internacionalització de l’economia, el colonialisme, l’explotació laboral i la falta de salubritat de les ciutats a principis del segle XIX. Totes i cada una d’aquestes qüestions eren problemes en aquell temps, però vaja, la grip del 18 ni els va originar ni els va acabar.

El to del teu article potser sigui l’encertat, el més ”realista”, però també podem destacar una cooperació científica internacional sense precedents, un civisme col·lectiu sense precedents, un mirall del que suposa pel medi ambient parar, l’adquisició de nous hàbits saludables (teletreball)... en fi, ja sé que tan sols és un article i que no es pot dir tot, però hi ha altres perspectives, causes y relacions.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.