Ens falta perspectiva per fer-nos càrrec de tot el que està passant. Parlo de l’economia, esclar. I, més concretament, parlo de les caixes d’estalvi. Tot un món que semblava consubstancial a l’entranya de Catalunya s’està dissolent com un sucre. I tot va tan de pressa que no tenim temps de reaccionar.

Quan érem petits, els nostres pares o avis ens obrien una llibreta d’estalvi. Quan havíem après de llegir, començàvem a anar a la biblioteca de la Caixa de Pensions, on la nostra assiduïtat podia ser premiada amb un ingrés addicional. El nostre primer compte l’obríem en una Caixa, i d’allà sortia el primer crèdit, la primera hipoteca. Quan miràvem enfora, ens delíem per la sort de Manresa, Vilafranca, Manlleu, Mataró... que tenien Caixa pròpia i es beneficiaven descaradament d’aquesta presència, tant en la política de crèdits com en els beneficis de l’obra social. Ens miràvem la nostra ciutat i lamentàvem la nostra sort, o la nostra incompetència ancestral, o aquella misèria emprenedora que ens havia privat d’un instrument com el que d’altres encara tenien.

És ben cert que les caixes havien anat canviant, esclar, que ja no existia la calidesa ni la personalització d’abans i que en l’obra social primava ara la imatge rutilant i la propaganda per damunt de l’obra assistencial i cultural. No ens agradava, però ens hi anàvem adaptant, cargolats de comissions creixents i veient com desapareixien, també a Igualada, biblioteques i escoles. Però alguna cosa quedava, tanmateix.

Tot això se n’ha anat en orris, a Catalunya i a Espanya, salvant alguna solitària i remarcable excepció. La crisi, els nous mercats financers, la cobdícia, la imprudència, la dictadura dels executius, han enterrat aquest model. I el final no pot ser més patètic, més trist: directius d’entitats d’estalvi arruïnades i rescatades per l’Estat que, per si fos poc, es fiquen a la butxaca indemnitzacions milionàries per manca de vigilància dels consells i dels supervisors polítics. Una vergonya, un escàndol sense càstig.

Tots hi perdem. Es dissol el model de la caixa tradicional i l’anomenada obra social de les futures entitats privatitzades tindrà prou feina per anar fent la viu-viu. I no sé fins a quin punt aquestes ciutats mitjanes s’adonen del que se’ls escapa de les mans. La nova situació ens iguala a tots i ja no hi haurà privilegis. Un trist consol a l’hora de repartir-nos les engrunes...