Dilluns, 12/9/2011
732 lectures

Amb humor, sisplau

Trobo que molta gent, quan parla de política i especialment quan parla del nostre país i el seu futur, adopta un to tan seriós que més aviat inclina al pessimisme. Ja sé que no n’hi ha per llançar les campanes al vol, que la crisi és dura i persistent, que les males notícies ocupen la major part dels titulars dels diaris. Però la gravetat objectiva de certes coses, i l’ambició legítima d’aspirar a les causes més altes, podrien tenyir-se, encara que només fos de tant en tant, d’una mica d’humor. L’humor és com l’oli: desengreixa i fa que tot rutlli amb una suavitat —i per tant amb una eficàcia— molt més gran.

Per això m’ha agradat tant el parlament de Màrius Serra en l’acte institucional de l’Onze de Setembre. Perquè ha estat capaç de fer una lloança enèrgica i sincera de l’idioma, de Pompeu Fabra, de l’Institut d’Estudis Catalans i, sobretot, de la immersió lingüística i, al mateix temps, tenir l’atreviment d’acabar-ho amb una nota d’humor de bona llei. Potser alguns no l’han entès, o s’han pensat que tancava el discurs amb un estirabot aparent, però no, era simplement aquest humor beneït que Serra sap destil•lar amb tanta traça. Després de dir solemnement el que pensava, el seu últim crit ha estat ni més ni menys aquest, certament imprevisible: «Visca el submarinisme!»..., que és una manera diferent i divertida de dir: «Que visca la immersió!».

És el mateix que demanava l’Eduard Eroles, un dels fundadors de l’Òmnium Cultural d’Igualada —ara fa quaranta anys!—, en l’acte de divendres passat a l’Ateneu: una mica d’humor, sisplau. No tantes cares llargues, no tants posats de transcendència, com si cada paraula que diguéssim hagués de passar a la història i s’hagués de convertir en lapidària. Millor encara: siguem capaços de riure’ns una mica de nosaltres, que no ens farà cap mal... Ell mateix, l’Eduard Eroles, va demostrar-ho a la pràctica: posats a parlar d’identitats, va mostrar com n’és de diferent la nostra manera de parlar i d’entendre les coses de la que practiquen els espanyols. Allà on ells diuen «de pies a cabeza», nosaltres diem, molt millor, «de cap a peus». Allà on parlen d’«adiestrar un caballo», nosaltres hi posem una mica de mà esquerra: «ensinistrar un cavall». I el millor de tots era d’ordre religiós: allà on el castellà parla sempre de la «Virgen» d’aquí o d’allà, en totes les seves múltiples invocacions, nosaltres parlem sempre de la «Mare de Déu». És la prova indiscutible, va dir, que, per als catalans, allò que més ens interessa i ens meravella de Maria és la seva maternitat, la seva condició de mare de Jesús: no que fos verge...

Altres articles de Antoni Dalmau i Ribalta

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.