Dilluns, 14/9/2009
644 lectures

Una bandera extraviada

Primera hora del matí de l’Onze de Setembre. Com cada any, traiem el cap per la finestra per penjar la senyera (per cert, heu vist quants balcons buits a la patriòtica Igualada?) i ens hem quedat de pedra. Sí, sí, els ulls no ens enganyen: en el balcó de davant mateix de casa, enmig de la verdor de les fulles dels plataners de la Rambla, flameja una bandera espanyola. Tal com ho llegiu, no us enganyo. Una bandera rojigualda de la Espanya eterna, no sabem si acompanyada d’algun símbol preconstitucional, perquè les fulles ens ho tapen. Però malgrat la possible confusió de colors, no hi ha cap mena de dubte. Ens freguem els ulls, però la realitat és tal com és...

De seguida vénen les preguntes. Com és possible? Però si cada any hi havia, en la mateixa balconada, una senyera catalana! Què deu haver passat? Han canviat de bàndol els nostres veïns? S’han passat a l’enemic? No ens ho podem creure. I, si fos així, quina provocació més insolent! Perquè, és clar, una cosa és no posar-hi cap bandera, i una altra de molt diferent posar-n’hi una d’espanyola en ple Onze de Setembre! Que no se n’adonen, que això no quedarà així? Ja ens imaginem la bandera al final de la jornada, qui sap si tacada dels ous que hi llançaran o bé fins i tot socarrimada per alguna bengala... S’ha de tenir valor per anar contracorrent d’aquesta manera. No ho acabem d’entendre.

Passen un parell d’hores i algú de casa treu el cap per la finestra. “Veniu, veniu, mireu el balcó d’aquí al davant!” Què més pot haver passat, encara? Doncs, no: vet aquí que ara els nostres veïns mostren la senyera a la seva balconada. Ui, quin descans. Ja ho deia jo, que no podia ser! Tot torna a la normalitat. No hi ha cap provocació i els nostres veïns encara són del nostre bàndol. Més encara: es prenen la molèstia de penjar la senyera, cosa que no fan molts igualadins que es consideren més de la ceba que ningú.

Què ha passat? Misteri. Les interpretacions són lliures. Potser algú va donar una instrucció i la persona encarregada de complir-la es va confondre de bandera. Vet aquí que del calaix del temps havia ressorgit l’antiga bandera rojigualda de l’Espanya eterna. Una bandera extraviada...

Altres articles de Antoni Dalmau i Ribalta

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.