Ha quedat ben clar: parlar de la situació real de la llengua catalana i de les mínimes cures que necessitaria és un tema tabú a la nostra societat. Es veu que hi ha qüestions de les quals no es pot parlar, temes que no són políticament correctes. I, avui dia, afirmar que no existeixen situacions bilingües pacífiques, que el peix gran sempre es menja el peix petit i que el català es va empobrint i reculant resulta que és un tema tabú.

Si no és així, no s’explica l’allau de crítiques que ha rebut el recent manifest del grup Koiné, la majoria de les vegades fent-li dir coses que no diu o despatxant-lo amb un simple mot insultant. Avui, en l’estat actual de les coses, es veu que hem de fer veure que tot funciona a la perfecció, que a Catalunya és possible viure en català en tot moment, que el veïnatge d’una llengua superpoderosa no l’afecta en absolut i que els atacs de l’estat espanyol contra, per exemple, la immersió lingüística, no li fan ni pessigolles.

I el més curiós del cas és que l’atac al manifest prové de tres bàndols oposats: d’una banda, dels enemics de sempre, els qui volen garantir l’hegemonia del castellà encara que això suposi l’agonia lenta o la mort definitiva de la llengua catalana; de l’altra, dels partidaris de la «tercera via», que semblen prou satisfets del panorama i poc amics de remenar aquesta qüestió; i de l’altra, alguns sobiranistes que, preocupats per engrandir el suport social que necessitem per assolir la independència, prefereixen que no es parli tampoc del problema de la llengua. No cal dir que el món polític ha estat sens dubte el més bel·ligerant, perquè ja se sap que la captura del vot popular exigeix a vegades guardar clamorosos silencis o, fins i tot, atribuir als autors del manifest una falsa mala voluntat contra els nostres conciutadans de parla castellana.

I així anem tirant, fent veure que això que li passa a la nostra llengua no és cap mal de morir. O que és normal que, a Catalunya, la llengua incòmoda, la que genera polèmica, sigui, precisament, la catalana.