La Guerra Civil de 1936-1939 va ser per als igualadins, com per a tots els catalans i espanyols, no solament una tragèdia que va deixar marcades dues o tres generacions, sinó també un drama irreparable en costos de vides humanes. Va ser tan greu que els protagonistes supervivents van optar en la majoria dels casos per no parlar-ne més, fos per la por de les represàlies del nou règim, per la pena profunda que portaven a dintre o pel desig d’oblidar aquell malson.

Aquest silenci feixuc, dins i fora del clos de les famílies, va durar tants anys que les recerques historiogràfiques al voltant de la guerra a l’Anoia s’han endarrerit molt de temps -massa- i han donat lloc a una bibliografia certament escassa. Malgrat l’existència d’una excel·lent monografia de Miquel Térmens, publicada en una data ja prou tardana com l’any 1991, encara van quedar molts caps per lligar, molts buits per omplir, que tot just ara, quan ja s’han complert vuitanta anys del final del conflicte, anem intentant cobrir. I ho fem amb l’enorme dificultat que suposa no tan sols la documentació fragmentària que tenim a les mans, sinó també la desaparició inexorable d’aquells protagonistes que van guardar silenci.

El cost humà

Habitualment, les recerques que van emprendre Josep Benet i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, i que ha continuat després Jordi Oliva i Llorens, solen referir-se al cost humà circumscrivint-lo als morts catalans als fronts de guerra. És una pàgina impressionant, terrible, que fins avui ha permès introduir en un banc de dades públic un total de 57.000 noms de morts i desapareguts. Però és evident també que el cost en víctimes que va suposar la Guerra Civil pot estendre’s a molts altres conceptes, des de les morts que va haver-hi a la rereguarda o al camp de la Bota després de la guerra fins als processats i empresonats o als exiliats. Vives o mortes, moltes persones van ser víctimes directes d’aquell conflicte, al costat naturalment dels sofriments i penúries que van causar la guerra i la postguerra en totes les famílies.

Fins avui, doncs, no teníem gaire noció d’aquest cost personal directe. Actualment, i com a conseqüència de recerques que hem adreçat en múltiples direccions, podem començar a prendre la mida de la magnitud de la tragèdia, en uns llistats i uns quadres que forçosament estan sotmesos a contínues mutacions i reelaboracions a mesura que es va afinant el diagnòstic, es van completant les informacions i es va corregint els errors inevitables.

En l’estat actual de la recerca, podem dir ara mateix que el cost humà de la Guerra Civil a Igualada va ser de 869 persones, comptant-hi els morts, els empresonats i els exiliats, tots víctimes directes del conflicte. Això en una ciutat que, el 1936, comptava només amb 15.490 habitants. Com es veu, aquesta xifra de víctimes suposa un índex d’afectació altíssim, de manera que podem afirmar que pràcticament totes les famílies de la ciutat van pagar aquest preu personal en una o altra mesura. Algunes, no cal dir-ho, gravíssimament. I repetim-ho: tot plegat al marge dels altres costos derivats de la guerra, com la malnutrició o la fam, les malalties, les pèrdues econòmiques, la manca de treball, la caiguda de la natalitat, etc. I recordem-ho també: tot plegat al marge, igualment, del que va significar en matèria de drets humans i llibertats individuals i col·lectives el fet de viure després, durant quaranta anys, en un règim de dictadura militar. Encara avui en paguem les conseqüències.

Els capítols d’un drama

El primer capítol d’aquest drama col·lectiu va ser el dels assassinats a la rereguarda, com a conseqüència de la revolució social que es va encendre immediatament després del cop d’estat dels militars. A Igualada va comportar la pèrdua de la vida de 101 persones, amb una especial incidència en el món del clergat (35 sacerdots i religiosos). Entre els seglars, i pel que fa a les ideologies de les víctimes, cal destacar especialment l’elevat nombre dels carlins, fins a 22. Algunes famílies van arribar a perdre fins a tres o quatre dels seus membres. I pel seu dramatisme destaca particularment el cas dels divuit assassinats de la Pobla de Claramunt el 17 de setembre de 1939, víctimes d’una represàlia derivada d’una tràgica confusió, la suposada mort del secretari general del POUM.

El segon capítol no pot ser altre que el dels soldats igualadins morts al front. Van ser 222 en l’exèrcit republicà -xifra encara provisional i en permanent revisió a causa del problema dels “desapareguts”- i 9 en l’exèrcit franquista. Aquests darrers, no cal dir-ho, van rebre tots els homenatges pertinents del nou règim, ja que van ser considerats “caídos por Dios y por España”, i les seves famílies van beneficiar-se de tota mena d’ajuts. En canvi, per als primers, molt més nombrosos i mobilitzats per la força, només hi va haver el silenci, l’oblit i el menyspreu, ja que van lluitar en el bàndol equivocat, el dels vençuts.

Un tercer capítol és integrat per les víctimes dels bombardeigs de l’aviació franquista. A Igualada mateix hi van morir dos homes, Josep Biosca i Riera i Diego Miras i Miras (aquest darrer, un noi murcià de setze anys, conegut gràcies a Jaume Farrés). Però és que va haver-hi cinc igualadins més que, sense ser al front, van morir fora d’Igualada a causa dels bombardeigs: Ramon Amenós i Busquet, Antoni Bertran i Bernades, Emili Marimon i Comas, Emili Rafel i Fitó i Pedro Sánchez-Fortún García.

Un quart capítol de difunts és el dels nascuts o residents a Igualada que van ser afusellats pel franquisme al Camp de la Bota, a Barcelona, després d’uns processos judicials farcits d’irregularitats i sense garanties de defensa. Van ser exactament divuit (en el conjunt de l’Anoia, quaranta-cinc). Alguns van morir amb tota evidència per la voluntat del règim de trobar un o més culpables per a cada víctima de la rereguarda, encara que molts dels probables assassins haguessin fugit cap a França i es trobessin a l’exili.

Un cinquè capítol correspon als homes que van morir a la presó, mentre es trobaven en espera de judici. Que sapiguem, van ser almenys onze. La majoria van morir de mort natural, a causa d’una malaltia preexistent o adquirida, però també n’hi va haver per allò del que els certificats mèdics anomenaven una ”hemorràgia cerebral traumàtica”. No hi ha manera de saber la causa real d’aquests darrers casos.

Finalment, per acabar amb el recompte dels difunts, hem de parlar dels onze igualadins que, havent passat a França, van ser deportats pels nazis alemanys als seus camps de concentració i d’extermini. Van morir a Mauthausen, Gusen o Hartheim. Deu d’ells són recordats a la plaça de l’Ajuntament en uns llambordins coberts amb una fulla de llautó (stolpersteine) que hi van ser col·locats en un homenatge del 26 de gener de 2017. L’onzè, Francesc Vicent Escrivà i Morant, natural de Gandia, no hi figura perquè n’hem tingut coneixement amb posterioritat.

Empresonats i exiliats

Com hem dit abans, hi va haver altres igualadins víctimes de la Guerra Civil que no hi van deixar la vida, però que van sofrir gravíssimes penalitats de tota mena. Es tracta dels republicans (anarquistes, socialistes, comunistes, catalanistes...) que van ser empresonats i processats en judicis castrenses totalment irregulars i dels que van anar a viure a l’exili. En tots dos casos només en podem oferir xifres provisionals i mínimes, ja que la recerca al seu voltant encara continua.

Pel que fa als processats, van ser almenys 295 i la majoria van passar mesos i anys a les presons, fins que la saturació dels recintes penitenciaris i el cost elevat que significaven van aconsellar al règim d’anar-los deixant anar abans de complir la totalitat de la condemna. Una part d’ells van rebre també les greus sancions econòmiques imposades per l’anomenat Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas.

Pel que fa als exiliats que van passar la frontera en acabar la guerra i no van retornar -o van fer-ho al cap dels anys-, també es fa difícil d’establir-ne la llista completa. Fins ara en tenim localitzats 195, que van acabar vivint a França, Bèlgica, Alemanya, República Dominicana, Mèxic, Veneçuela, Xile... És un altre capítol dolorosíssim, que va afectar famílies senceres i que va deixar escrites pàgines d’un gran dramatisme. No cal dir que molts d’ells van morir lluny de la terra que els havia vist néixer.

Tanquem aquest trist article de balanç recordant el total d’igualadins que portem comptabilitzats fins avui: 869, i la llista encara s’allarga, de manera que podem parlar fàcilment d’un miler. Com hem dit, és un cost elevadíssim que una ciutat com la nostra, com totes les altres, no s’hauria hagut pas de permetre. Per això és tan alta i tan enorme davant la història la responsabilitat d’aquells militars i els seus còmplices que van portar-nos a una guerra brutal entre germans.