Què vull ser de gran?
Publicat a Bodegó costumista per Marc Mateu SalatQuè vull ser de gran?
Un diumenge al matí, mentre esmorzava en un conegut bar igualadí, es va iniciar una conversa sobre propòsits vitals a la barra, i vaig parar l'orella. En un moment donat, una de les cambreres va dir: "La majoria de gent no es pot dedicar a allò que li agrada". I és clar, jo vaig trobar oportú demanar-li què volia ser ella de gran, quan era petita. Jo volia ser astronauta, inventor, periodista i jugador de bàsquet, però mai se'm va acudir cap invent. Bé, que em desvio. Se'm va entendrir el cor quan aquella dona em va dir, amb els ulls sobtadament brillants, que ella volia ser "patinadora", i que un cop, de gran, hi va anar i no la van deixar patinar, ara no recordo si per una qüestió d'edat o d'estatura (?). Doble maledicció! Em van venir ganes d'encetar una croada mundial en pro de la resolució dels nostres somnis infantils, i bé... al final no. Però en vaig fer una secció de ràdio, això sí.
Tinc un conegut, per exemple, que de gran s'ha fet pastor, i al facebook penja vivències entranyables. L'altre dia, per exemple, va ajudar una ovella a parir, estirant de la criatura com un malparit perquè la petita no acabava de sortir-se'n. També em va agradar molt una frase que diu en el vídeo promocional d'un projecte de recent creació anomenat "Ramats al bosc".
Diuen que els pastors no tenim diumenges. Però la veritat és que tampoc tenim dilluns. I això és un gran avantatge.
A vegades, després de llegir-lo o de veure'n fotos, em vénen ganes de llençar-me a l'aventura amb un ramat, sobretot veient el panorama cultural de la ciutat (i del país). Segur que l'Eduard de petit tampoc s'ho imaginava, que seria pastor. I tinc la sensació que és una manera molt valenta de deixar de ser una ovella (espero que tu i les teves companyes llanudes em perdoneu aquesta última i desafortunada comparació).
Decidit: demà faré una llista amb pros i contres, i segur que acabo enumerant diversos destins laborals exòtics: Cuidador d'una illa deserta, caçador de papallones en perill d'extinció, fisioterapeuta equí, dibuixant suplent de Francisco Ibañez, etc. Ah, per cert. I tu: què vols ser de gran?
Altres articles de Marc Mateu Salat
6 Comentaris
Jo, he volgut ser: actriu, cantant ie-ie i infermera. Professionalment, em dedico a la docència però, he fet i estic fent una mica de tot això....
Algú dirà que, pel fet que el pare de l’articulista comenti el seu article, això es ”portar l’aigua al seu molí”, o nepotisme, o hooliganisme o cheerleaderisme barat. Potser sí. O potser... Llegir més no? En tot cas, a l’acabar de llegir-lo he sentit l’impuls de comentar-ho, i m’he frenat: ”No, que soc el seu pare”. Però tot seguit he pensat, no serà ”discriminació negativa”? I m’he posat a escriure.
Com que l’autor al final fa aquesta pregunta, et quedes amb la ment en suspens, pensant: ”i jo que volia ser de gran... quan era petit?”
I això amaga la resta de l’article, i a la vegada el potencia. M’agrada aquest estil d’observador, i s’assembla al de l’Espinàs, una mica menys formal, més desinhibit i potser, més proper. Aquest paper d’observador, et dibuixa la foto del ”conegut bar igualadí” de manera que cadascú de nosaltres ja ens imaginem els ulls entelats de la cambrera dient allò que ”volia ser patinadora”. És probable que pocs clients, i potser poques persones a la seva vida, li hagin preguntat que ”què volia ser de gran, quan era petita”. Em sembla que és una pregunta que no es fa gaire i que amaga un interès per lo autèntic de cada persona. Els anhels.
M’ha agradat deixar preguntes obertes... Es pot anar més a fons. Seria interessant conèixer la resta de la història.
Jo volia ser cantant o misionera. Lo de misionera ho tenia molt arrelat. No monja, només missionera...amb els negrets, ajudant...Cantant impossible i tot i que ho practico cada dia mentre feinejo,... Llegir més la meva veu no arriba ni a l’habitació del costat, però vés m’agrada cantar...
Però el que m’agradaria ser de gran, sense cap dubte, és bloggera en el diari on publiques tu. Saps com ho puc fer? El blog ja fa un mes que funciona...
Deixaré la meva adreça del blog per si de cas a algú li agrada el que escric,
Per cert el teu escrit, m’agradat molt...tens un estil molt personal: directe i entenedor.
reflexionsdunaformiga.cat
Josep
Piera
12 de març 2015.17:48h
Ostres! jo de petit també volia ser missioner. Com la Sussana, quina gràcia... Però en pic vaig descobrir que el mon hi havien noies, vaig preferir ser pare de família. I la veritat, me’n he... Llegir més sortit bastant be...