La cadira d’en Jordi Pujol

Els meus pares varen regalar-me una cadira tot dient-me que era de la meva àvia. Un dia, encara en la clandestinitat i amb motiu d’una conferència que va anar a fer a Igualada, en Jordi Pujol va venir a dinar a casa i va seure a la cadira de l’àvia.

Sentia afecte i il·lusió per aquella cadira, per ser un record familiar i per què s’hi havia assegut un personatge reconegut. Lluny d’utilitzar-la la tenia com una peça de museu i quan algun convidat venia a casa, li mostrava la cadira i li deia: "té més anys que jo, i un dia hi va seure en Jordi Pujol".

El dissabte 26 d’agost a l’hora del “fosquet” com diuen els menorquins, vaig sortir de casa amb la cadira i la vaig deixar amb cura al costat del contenidor. No havien passat ni cinc minuts quan un cotxe es va aturar i el xicot que va sortir va comprovar l’estat de la cadira, la va posar al portapaquets del cotxe, i se la va endur.

Que en farà de la cadira? La utilitzarà? La vendrà? El que si que és cert és que mai sabrà que en Jordi Pujol hi va seure i la cadira mai mes rebrà el respecte que havia tingut.

Aquesta història que sembla una llegenda és absolutament real. Amb ella voldria transmetre a la joventut (si m’ho permeten) que rere reis, pares de la pàtria , ídols de la pilota, líders, cristos i anticristos, ayatolàs… tots aquells que decideixen “quan toca i quan no toca”, està demostrat –la història ho corrobora- que s’hi amaguen el nepotisme, la prepotència, la violència, els corruptes i els traïdors del poble.

Ara recolliré una cadira anònima, la restauraré, i la tindré a casa. Quan l’ensenyi diré que no conec el seu origen ni la seva història, però que és el meu homenatge particular a tants i tants ciutadans anònims que hem sigut i serem víctimes de reis, pares de la pàtria, ídols de la pilota, líders, cristos i anticristos, ayatolàs…víctimes d’aquells que decideixen “quan toca i quan no toca.”