Davant les lleis injustes, objecció de consciència!

Les lleis establertes en una determinada organització social que en sí mateixes són bon vehicle per a la convivència humana i la necessària harmonia de tota la Creació, no deixen de ser invents humans sempre perfectibles, i per tant relatius, limitats, temporals. Quan se les valora per damunt de tot, com a un absolut, com si fossin déu, es dóna l’Imperi de la llei en el seu sentit més negatiu, esdevenint una tirania, una dictadura, una opressió que frena i fins prohibeix la necessària i imprescindible protecció dels drets i deures i l’evolució positiva de les persones, les nacions, les associacions, en definitiva la societat. Arribats aquí esdevenen lleis injustes, amb el ben entès que s’ha de comptar amb la variabilitat de percepcions de la seva validesa o degradació, degut a la legítima pluralitat de visions i consegüents opcions davant la vida.

Quan hom (personalment o col•lectivament), doncs, arriba a la consideració que una determinada legislació és injusta, sigui ordenada per un poder dictatorial sigui per unes determinades majories, hi ha un dret superior que és l’objecció de consciència. Aquesta és definida així a la Gran Enciclopèdia Catalana: “Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva”.

El Compendi de la Doctrina Social de l’Església Catòlica, ho tracta al número 399. Comença amb una cita del número 2.242 del Catecisme de l’Església Catòlica que diu: “El ciutadà no està obligat en consciència a seguir les prescripcions de les autoritats civils si són contràries a les exigències de l’ordre moral, als drets fonamentals de les persones o als ensenyaments de l’Evangeli”. I segueix: “Les lleis injustes posen els homes moralment rectes davant de problemes de consciència dramàtics”, i ara cita el número 73 de la Carta Encíclica “Evangelium vitae” de Joan Pau II: “quan són cridats a col•laborar en accions moralment dolentes, tenen l’obligació de negar-s’hi”. I continua: “A més de ser un deure moral, aquest refús també és un dret humà bàsic que, justament per això, la mateixa llei civil ha de reconèixer i protegir”. I torna a agafar un fragment de la citada encíclica papal que, al número 74, diu: “Qui recorre a l’objecció de consciència ha d’estar salvaguardat no tan sols de sancions penals, sinó també de qualsevol perjudici legal, disciplinari, econòmic i professional”. I acaba dient: “És un deure de consciència greu no prestar col•laboració, ni tan sols formal, a aquelles pràctiques que, tot i ser admeses a la legislació civil, són contràries a la Llei de Déu. Aquesta col·laboració, en efecte, no es pot justificar mai, ni invocant el respecte a la llibertat dels altres, ni argüint que la llei civil la preveu i la requereix. Ningú no es pot sostreure mai a la responsabilitat moral dels actes realitzats i cadascú n’haurà de donar compte a Déu mateix”, emmenant a la carta de Sant Pau als cristians de Roma 2,6 i 14,12 sobre aquest rendiment de comptes.

Doncs bé, al llarg de la història hi ha hagut objecció de consciència a les determinacions obligant a acceptar plantejaments religiosos, polítics, governamentals... Hi ha hagut objecció de consciència al fer el servei militar, a practicar avortaments, a pagar part dels impostos destinats a activitats que es consideren moralment inacceptables... Arrosseguem des de segles disposicions destinades a afeblir o fer desaparèixer la nostra identitat nacional amb els drets consegüents. No he trobat que ningú reivindiqui explícitament aquest dret, almenys així formulat. Ja deu ser hora que l’invoquem i l’exercitem.

Ah! I per casos de casos, que Déu nos en guard!, donat els greuges cada vegada més bestials que ens van caient davant les multitudinàries reivindicacions del dret a decidir, el mateix compendi doctrinal diu també, ara al número 503: “Tot membre de les forces armades està obligat moralment a oposar-se a les ordres que inciten a atemptar contra el dret dels pobles i els seus principis universals”. Aquesta afirmació és treta del Catecisme de l’Església Catòlica, número 2.310. I el recull segueix: “Els militars són plenament responsables dels actes que realitzen amb violació dels drets de les persones i dels pobles o de les normes del dret internacional humanitari. Aquest actes no es poden justificar amb el motiu de l’obediència a ordres superiors”.