De la “vella” i la “nova” política

Cada cop sentim més a parlar de la “nova política” enfront de la “vella política”, i la diferència entre ambdues rau  que la primera fa girar la política vers les necessitats de les persones i la segona,  que la població giri al voltant de les necessitats conjunturals. Breument, la “vella política” ha fet i continua fent de les persones una eina per arribar a determinats interessos, molts dels quals escapen de les necessitats quotidianes d'elles, mentre que la “nova política” versa en les necessitats properes i quotidianes de la vida de les persones. La crisi ha estat un motor de pensament que està possibilitant aquest gir en l’àmbit social i polític, però perquè aquest canvi sigui real i efectiu cal que les persones mateixes participin de la política, no ja amb un vot cada quatre anys, sinó en una participació directa on totes puguem decidir contínuament. Com tothom sap, la nostra democràcia és representativa, és a dir, les persones ens limitem a escollir entre els partits polítics perquè aquests deliberin i prenguin les decisions. Aquest model sembla obsolet pel mer fet de la necessitat, cada vegada més evident, de la voluntat de participació ciutadana.

La representació política ha estat, fins aleshores, mitjançant partits polítics, que són eines per portar la veu de col·lectius, però sempre en forma de representació i mai de participació. Així, la representació dels partits ha estat delegada als mateixos partits i per això han estat ells mateixos els qui han decidit quins serien els representants de sí mateixos. Aquesta pràctica es continua fent, i cal dir que si el camí és anar cap a la “nova política”, aquest hàbit es desmarca del nou camí polític per un motiu ben senzill: si la política és quelcom que afecta a tothom, els seus representants també afecten a tothom, siguin o no de les mateixes ideologies polítiques, motiu pel qual totes hem de poder decidir quines persones volem que representin als col·lectius.

Aviat hi haurà eleccions a Igualada i la participació ciutadana sembla només florir a l’esquerra dels partits. Nogensmenys, l’elecció de candidats ha estat, com sempre, decidida internament, on la ciutadania no ha pogut participar. Les primàries obertes són, encara, un paradigma a descobrir, i tot i que sí que hi ha hagut un partit a Igualada que ha fet primàries obertes, la ciutadania encara no ha entès que és ella l’última responsable del seu futur. Cal brindar per aquells partits que han entès que la participació ciutadana és quelcom essencial en la política democràtica, però la participació comença assumint tots els riscos. Es diu que la revolució serà feminista o no serà. Doncs bé, sense la participació no hi haurà ni feminisme, ni democràcia, ni nou paradigma: sense participació ciutadana, no hi haurà revolució i l’oligarquia econòmica continuarà decidint el futur per nosaltres, en comptes de ser nosaltres els qui decidim el nostre present i futur. Cal, doncs, que decidim, cal, doncs que participem!