L'arròs: de ciment en edificis històrics a les paelles d'avui!

Fa mil cinc-cents anys ja feien servir aquest aliment per anar omplint els buits que quedaven entre els blocs de pedra; ho han determinat descobriments recents d'investigadors xinesos. Per fer-nos una idea de com l'empraven, però, hem de treure'ns del cap els habituals paquets de quilo que en l'actualitat sovint comprem per abocar-los directament a l'olla o a la paella. El que feien els arquitectes de l'època era triturar-lo a granel fins que el convertien en una mena de massa enganxosa. Resulta que, per la seva resistència tant a les altes temperatures com a l'aigua, fins i tot esdevenia més eficaç que la cal. Se'n va fer servir a les típiques pagodes, a les tombes i a d'altres edificis. I per a alguns va arribar a ser una de les grans fites tecnològiques del seu temps.

Contràriament al que es podria pensar, les construccions que es van fer no només no van ser tan dèbils com un castell de cartes, sinó que moltes de les estructures fins i tot van aconseguir sobreviure a diversos terratrèmols. Rere un d'aquells noms que poc ajuden a saber de què s'està parlant és on hi ha l'explicació d'aquesta sorprenent eficàcia: ens referim a la poc coneguda “amilopectina”, un carbohidrat que es veu que es troba tant a l'arròs com en molts altres aliments (per als més entesos, diuen que és un tipus de polisacàrid).

Potser dels diferents tipus d'arròs que fem servir ara, en trobaríem algun que mantindria o fins milloraria aquestes propietats, tot i que segur que la majoria els preferim a la paella ben cuinats. D'altra banda, molt em temo que la tradició de tirar aquest ingredient a les parelles que es casen no té cap mena de relació amb el que aquesta cultura mil·lenària va vincular amb la construcció fa anys i panys. Però si es vol trobar algun simbolisme, encara que sigui inventat, queda més que ben vestit assegurar que si els omplim de grans d'arròs en sortir de l'església o de l'ajuntament (alguns més aviat apedregant els nuvis, tirant-lo amb molta mala llet!) és per donar-los aquell element que els ha de permetre enfortir les bases de la nova llar que creen. Queda bé, no?

Sobta pensar que un gran país es pugui aixecar a base de granets d'arròs... Però si la nostra dita assegura que 'els catalans, de les pedres en fan pans', com ens hauria de sorprendre que els xinesos de l'arròs en fessin enormes edificis?

Oriol Solà i Prat