Red Pèrill reapareix a l'escena musical amb 'La clau', una petita joia psicodèlica

Mentre tot el barcelonisme s'estirava dels cabells el dimarts a la nit, hi havia un culer que no ho feia. En primer lloc perquè no té cabells. En segon lloc, i sobretot, perquè estava molt aqueferat: ultimava el llançament del primer 'single' del seu tercer treball discogràfic. El videoclip de 'La clau', nom d'aquesta cançó, ja es pot veure a Youtube. Red Pèrill i la nostàlgia dels 80 tornen, amb els llocs comuns de sempre enriquits amb noves experiències d'amors, desamors, psicodèlia, tragicomèdia i altres elements que faran les delícies dels seus fans més acèrrims. 

El col·laborador necessari en una obra que alguns els semblarà un crim de guerra i a altres una genialitat ha estat un altre igualadí, Quico Tretze. "Som dues persones que a part de la música tenim altres feines i no podem col·laborar tant com voldríem" explica. El disc tindrà una primera part el juny i posteriorment el setembre. Després de provar d'anar amb bandes, torna al format en solitari comptant amb col·laboradors puntuals "tornant a l'essència Red Pèrill, més electrònica, a més de l'ús de l'autotune". El so és retro, sí, amb rivets més moderns. Red Pèrill prepara també un Verkami, pendent de poder programar concerts. N'hi ha un a l'agenda a Andorra, el 26 d'agost.

El videoclip retrata un diàleg entre el Red Pèrill actual i un nen de semblant dolç i bell que anava a l'escola de l'Ateneu els anys 80, el Marc Mateu Salat, o sigui ell. Què ha passat? Bé, això és el que es pregunta el vídeo i la cançó. Dels seus treballs anteriors, a més del to autoparòdic i l'hibridació de 'funky' i 'soul' recupera la màscara d'snorkel. Un videoclip que ha treballat Willy Foxx amb la col·laboració de Jordi Valldaura.

Els elements simbòlics són importants. Nascut el juliol de 1980, Cranc, signe d'aigua, cau en una piscina. I a la cançó hi apareix el seu desig de esmaixar davant Pau Gasol. Gasol, també és Cranc, nascut el juliol de l'any 1980. Per què un es dedica a estar a la banqueta dels Milwaukee Bucks apilant bitllets i l'altre vagareja per Igualada són les ironies de la vida. Bé, uns 40 centímetres de diferència i un bon joc de peus també hi tenen a veure.