'El meu treball fotogràfic ha esdevingut una àrdua labor de col·leccionista'

Què s’hi amaga al darrera d’aquestes tan personals ulleres fosques?

Dona, d’amagar-s’hi, no s’hi amaga res, en tot cas s’hi troben uns ulls castigats per moltes diòptries i una alta sensibilitat a la llum. Però, encara que sembli contradictori, potser és allò que aquests ulls visualitzen –ulleres enfora- el que més importància els permet guanyar.

Llavors, és aquí on radica aquella 'mirada particular' amb què tu defineixes el teu art fotogràfic?

Sí, m’atreveixo, sense presumpcions, a dir que és precisament la mirada, aquesta primeríssima mirada, lluny de la sofisticació d’una càmera, la que s’atribueix l’eficàcia o el talent per a donar per vàlida una instantània, una seqüència única i irrepetible. Després, un cop apropiada una imatge, aquella composició, aquell enquadrament ja són legítims ... no si valen els retocs! Així que, mil i un racons, espais oberts, recintes tancats, motius o detalls d’escenaris quotidians conformen els reclams fotogràfics per a un diàleg en què, al final, no sé si sóc jo qui els persegueix o bé són ells els que em persegueixen a mi. I, al capdavall, no puc més que fer-me meva la traça d’aconseguir uns determinats resultats artístics; perquè tal i com deia en Pomès: la fotografia en estat pur és un art.

Sembla, doncs, que es tracta d’una gran passió per la fotografia que pot acabar convertint-te en una col.leccionista d’imatges, no?

Sí, a hores d’ara, ja puc certificar que el meu treball fotogràfic s’ha esdevingut una àrdua labor de col·leccionista; no des de la perspectiva d’elaborar tasques d’arxiu, però sí des d’una intrínseca necessitat de confeccionar, a partir de distintes temàtiques o reclams, uns àlbums fotogràfics que convidin a tothom a passejar per aquells itineraris –al meu entendre, sentimentals- que són o han estat carrers i places, monuments i edificis, escenaris de treball o de lleure, paisatges urbans i humans que, en el fons, constitueixen un llegat testimonial del treball de l’home i de la seva capacitat creadora.

Dedueixo que allò que més et sedueix de fotografiar són principalment les estructures o elements arquitectònics.

Per descomptat, qualsevol forma o construcció arquitectònica per insignificant que sembli és susceptible de ser contemplada des d’algun paràmetre estètic. I és aquí on, a partir d’aquesta primera mirada, que jo m’entesto a segrestar-ne tots els signes possibles d’una obra d’art. Així, per pobles o ciutats, es tracti d’obres importants o no, des del més senzill refinament fins a la més elevada austeritat, considero que el bon gust, la bellesa més natural acompanya a tothora a l’individu; només cal que, amatent, et permetis impregnar-te dels múltiples senyals d’una bellesa, a voltes silenciada.

Aquesta bellesa silenciada és la que, tantes vegades, amb les presses, passem per alt i que tenim tan a prop, en el sí del Barri del Rec. Això és el que deuen explicar 'les soledats', no?

Sí, jugant com m’agrada a una precisió del llenguatge, vaig parar atenció amb una expressió que fos prou exacta per a definir aquesta primera entrega d’un treball fotogràfic sobre el Rec; un dels destins, després dels encontorns del meu carrer de l’Argent, que va convertir-se en l’espai habitual de jocs i entremaliadures dels meus dies d’infantesa. D’ençà més de dues dècades, aquest indret de tants records, per extensió, el Barri del Rec, me l’he fet meu; i més enllà d’un entranyable itinerari sentimental, s’ha esdevingut per a mi i per a la meva càmera un esplèndid museu a l’aire lliure, on malgrat les soledats de tants edificis -i de retruc d’ànimes que s’hi passegin- qualsevol aparador ha estat capaç d’imantar-me i transportar-me en l’imaginari d’un fantàstica rehabilitació a mercès de la bellesa que, en sí, el mateix deterior li confereix.

De totes maneres, sembla que aquest itinerari sentimental que vol recórrer la teva exposició vagi més enllà de ser un àlbum nostàlgic. Ens vols dir més coses potser?

Oi tant! En primer lloc, sumar-me modestament a donar vida a aquest marc tan captivador i memorable com és L’Adoberia; i que tan bé m’està servint d’estimable embolcall per a allotjar les meves instantànies. Les sensuals voltes de la sala i la seva acollidora disposició m’han permès de presentar les fotografies en un discret format de 20 x 30, que predisposa d’antuvi a fer-te a la idea del concepte itinerari i, molt especialment, a un inexcusable apropament a la visualització de cada instantània, un apropament que explica la meva pròpia i atenta aproximació a cadascun dels motius fotografiats. De cadascun se n’obté que -segons la disposició dels elements constructius- siluetes, llums, ombres, relleus... configuren uns magnífics resultats artístics que no podem deixar més en l’abandó; i que, de fet s’avenen a ser aquestes “sol.lícites soledats” que esperen ser adoptades.