L' última cinta de Krapp

Krapp surt a escena, camina acceleradament i corre de punta a punta de l’escenari, esbufegant, fent sorolls i rialles. Darrere d'aquest clown s'amaga un home envellit, estrany, un punt neutròtic i solitari. Al llarg de la seva vida, Krapp, ha anat gravant el seu diari personal a través d'un magnetòfon. El personatge troba una cinta a la "caixa tres número cinc". La bobina conté una antiga gravació a través de la qual el protagonista s'escolta a ell mateix quan era jove. Quan ho escolta, no li agrada el que sent, se sent aliè a aquelles paraules. Anys més tard les troba superficials, agosarades i això provoca en ell un sentiment de nerviosisme un pèl psicòtic. Fora de sí, Krapp acabarà gravant una nova cinta narrant l'experiència d'haver-se escoltat a ell mateix explicant el passat. Paral·lelament, l'única manera d'escapar d'aquests records de joventut en què es dedicava a "separar el gra de la palla" serà menjant-se dos plàntans, obrir dos cops un calaix, o veure vi fins la sacietat, sempre amb els mateixos moviments i expressions.

L'escenari, minimalista, com l'obra en si. Els elements, perfectament combinats: una taula d’oficina tronada, una cadira i uns quants arxivadors de cartró, escampats a terra. Damunt la taula, una làmpada, un vell magnetòfon i un micròfon. Rere d’una paret d'arxivadors, amagada, una ampolla de vi. La resta, en penombra. Aquest conjunt d'elements, combinats, són els que l'actor Victor Alvaro utilitza per donar vida al personatge i per crear, minut a minut, detall a detall, l'obra.

Més enllà de la capa de maquillatge que transforma el personatge en una espècia de clown, hi ha un gran treball actoral de l'Alvaro que dota el personatge d'una gran força expressiva i visual. Les expressions facials, el control del cos i de cada moviment, fa que el públic s'emocioni amb el personatge. Amb la intensitat d'aquesta expressió es dóna lloc, en certs moments de l'obra, al silenci o als petits detalls del soroll de com es destapa una ampolla, de com s'omple un got de vi, i dos i tres.

Per altra banda, l'obra de Krapp pot deixar en situació d'incertesa a més d'un espectador que vulgui entendre la representació més enllà del que es veu a l'escenari. És una creació intensa, profunda, una història dura i perfectament interpretada per un esplèndid Víctor Alvaro.