La sala era plena de taules. Unes de rodones les omplien grups de cinc o sis persones. Les altres, quadrades, eren per a parelles o, en algun cas, per a tres. Les tovalles vermelles donaven un toc de qualitat al lloc i, de fons, una música clàssica tranquil·litzava els ànims dels més exaltats. Els plats, blancs com la neu, reflexaven els llums que, en un sostre decorat a mode de palau, desafiaven la gravetat penjant cristalls d’unes quantes cares, tots transparents però brillants.

M’havia costat trenta anys arribar a aconseguir una taula en aquell lloc. Tres dècades d’estalvi, d’apretar-se el cinturó per fer un raconet, mes a mes, any a any, per poder, ni que fos llavors i tan enllà, menjar un àpat senzill en aquell lloc tan privilegiat.

A les parets, el color salmó hi feia unes aigües. Enmig d’aquestes, entre portalada i portalada, quadres majestuosos que explicaven escenes viscudes, segurament, per algun príncep en el passat quan, anant de cacera, havia mobilitzat un bon gruix de súbdits.

Els cambrers i les cambreres anaven impecables. Pantalons de pinça negres, sabates de xarol també negres, camisa blanca i corbata negra. Tots iguals, amb un únic uniforme, mostrant-se com als servents dels nostres desitjos culinaris d’aquell dia en aquell moment. Els cuiners, així com algun que havia aparegut al menjador per a ésser felicitat per algun comensal, duien aquell barret característic, en forma de pastís allargat. A la falda, un davantal també blanc ocultava els pantalons negres de pinça, així com els de la resta del personal, igual que la camisa blanca.

Però just llavors, en aquell moment en el qual m’havia acabat d’engolir un bistec tàrtar, cru com la mare que el va parir però deliciós gràcies a les innombrables espècies que hi duia, m’havia d’aixecar. Podria haver estat per una festa sorpresa, o pel lliurament d’un xec regal... però no. Sortosament estava sol, per alegria de la meva cartera.

Vaig alçar-me i vaig veure, en la llunyania, el cartell que m’indicava el meu destí. Era evident, de fet. Al costat d’aquest, un cartell amb el dibuix d’una maleta, un altre amb el dibuix d’un gos amb una ratlla vermella que el travessava i, finalment, el d’una pilota amb el mateix tipus de línia.

En dirigir-m’hi un cambrer em passà pel davant amb una safata enorme, plena de plats, carregada fins a l’últim centímetre. A sobre hi duia algun llobarro, un garrí ajagut amb una poma a la boca, plats plens d’exquisiteses que jo ni tan sols podria somiar. En una de les taules rodones ja l’esperaven i, en veure el meu alçament i la possible col·lisió, alguns aguantaren la respiració fins veure que, finalment, el cambrer havia sortejat l’obstacle. El cambrer rebufà mirant-se la llagosta que, a sobre un dels plats, el felicitava per la destresa.

Augmentant la velocitat del meu pas vaig continuar la meva travessia. Tanmateix, i alertat per l’accident que la sort m’acabava d’evitar, caminava més atent. I aquesta fou la sort perquè una cambrera, alta i rinxolada, duia una safata també d’aquelles gegants, lleugera com un paper però plena dels plats buits que en la taula que acabava de deixar a la meva dreta, havia agafat. En la cara dels acabats de menjar, felicitat. En la cara de la cambrera, pànic. El xoc fou gairebé inevitable però fou suau, gairebé intangible, però feu que la noia perdés, ni que fos per un segon, l’equilibri. Jo, atent, vaig agafar-li la safata pel cantó que vaig veure més inestable i que es dirigia, inequívocament, al terra. Amb la safata frenada i la caiguda de plats, amb l’evident rebombori i soroll que hagués provocat, anul·lada, vaig continuar.

En obrir la porta a la qual havia acabat d’arribar vaig trobar-m’hi un dilema. Rera la porta hi havia una sala, rodona com una pilota, amb tres portes més al meu davant. “Quina serà...” “quina serà...” pensava mentre buscava algun indici que em fes dirigir-me cap al lloc indicat.

Vaig girar-me i vaig sortir altre cop al menjador. Allí, la cambrera que havia salvat de la trencadissa em respongué com podria arribar-hi. Vaig tornar a obrir la porta i, entrant a la sala rodona, vaig obrir la porta del mig. En tancar-la vaig trobar-me, al meu davant, un passadís llarguíssim, blanc de terra i grogós de parets. A dreta i esquerra hi havia més quadres malgrat, aquests, eren més banals. Tot i això, com que el meu pas era més accelerat, la crítica pictòrica vaig decidir deixar-la per més endavant o, si hi hagués ocasió, en sortir de l’àpat que tant m’havia aconseguit gaudir.

El passadís era com una cova, anava passant pel meu costat així com els quadres de les parets. Les rajoles es comptaven entre elles i es mofaven del meu pas decidit però errant.

Vaig recordar la conversa amb la cambrera del menjador: “la tercera porta de l’esquerre”. I continuava caminant, com un atleta de marxa, a un pas si fa no fa. Veia una foscor a la paret, cada cop més a prop, que podria ser una porta. Però, en arribar-hi, era només la primera. Vaig continuar la marxa ara potser una mica més veloç.

Vaig arribar a la segona porta i, per la paret, no se n’hi veia una tercera. “I si la noia s’ha equivocat?”, vaig plantejar-me. Però no ho vaig creure. Algú que treballa en un lloc com aquell ha de tenir clars els llocs importants: la cuina, la sala dels cambrers, la caixa de cobrament... i estava convençut que la noia no s’havia equivocat.

Encara em quedava trobar la tercera porta i en entrar-hi, així com m’havia indicat la noia, una segona a mà dreta. La vaig veure quan vaig començar a córrer, sense manies, sense vergonya. Vaig arribar-hi derrapant les sabates sobre aquelles rajoles blanques encerades i, en obrir-la, un altre passadís.

Vaig posar-me a córrer com un boig, com si em perseguís el diable. Els talons em tocaven el cul, els peus gairebé no tocaven el terra i, com un atleta olímpic, vaig veure la primera porta passar pel meu costat i, en veure la segona, vaig frenar deixant lliscar els meus peus per sobre el terra.

Vaig etzibar un cop de peu a la porta mentre, amb una mà, em descordava el cinturó. Amb l’altra em descordava els pantalons i, amb l’esquena, obria la porta d’un lavabo que m’estava esperant. Els pantalons i els calçons ja els tenia als turmells i, en ple vol, vaig notar com el meu ventre descarregava un pes important de dins del meu cos. Quin plaer... quina tranquil·litat...

Mentre volava vaig veure, al terra, una revista oberta amb el títol d’un reportatge que en aquells moments vaig trobar ben significatiu: “Caguntot, manual del buidatge ventricular”. Al meu darrera una veu que deia: Ocupat.