Va venir del Sàhara i ens van dir que tenia 12 anys; de fet va venir del sud d’Argèlia, d’un camp de refugiats saharauís, i en tenia gairebé 14, però vés, què hi farem! Va venir amb unes vambes, uns pantalons pirates, una samarreta i una gorra dient-nos que no estava cansat ni tenia gana, que no li agradava l’orxata ni, per religió, la carn de porc ni l’alcohol. Venia esgotat i així ho va demostrar quan s’adormí enmig d’una peça de tambors del concurs de Músiques de Carrer que organitza Mal de Cap.

Va estar amb nosaltres dos mesos i, en aquest temps, vam veure que no és tant com ens diuen ni és tant poc com podríem suposar. De fet, ells han nascut en un campament fet de tendes, cases de sorra i una mica de ciment, amb una placa solar que carrega una bateria que, al cap del dia, fan servir per veure la televisió o encendre una estona un llum. I durant el dia fa calor... i durant la nit fred, molt fred... i no tenen calefacció ni estufes elèctriques ni de gas ni de res. Estar en un camp de refugiats ha de ser terrible, però gràcies a la col·laboració d’organitzacions internacionals, ells poden anar sobrevivint. Els nens van a l’escola i poden fer la formació mitjana i superior en alguna ciutat argelina.

El primer mig mes va passar els matins a l’Estiuet, organitzat per l’Ajuntament, i el següent mig mes a l’Esportiueig, allà les Comes, organitzat pel Patronat d’Esports. No vam tenir constància de cap conflicte ni ningú ens va avisar de cap mal comportament; ‘serà que l’educació allà és més estricta, que els posen més a ratlla...’ vam pensar. Però a les tardes, amb mi, quan li posava pel·lícules o bé al principi, quan jugàvem a la cònsola, es fotia a cantar en ‘xungo’ (que deia algú) o bé, quan alguna cosa no li semblava bé, em responia també amb la seva llengua. Aquí vam tenir problemes seriosos; va costar paciència i més paciència per no arreglar el conflicte al ‘método basco’.

I arribà l’agost i, amb ell, les vacances i totes les hores amb ell. Collons quin tio! L’avorria veure pel·lícules si no eren de clatellots entre xinesos, s’afartava d’estar-se a casa i es queixava, sense pronunciar paraula, de no anar a jugar al futbol o fer esport. La segona setmana vam marxar a Euskadi amb els Moixiganguers, l’única passió que vam aconseguir ensenyar-li en la qual participà sempre, i allí va anar força a remolc nostre malgrat tenia 12 anys sobre el paper. Allà, enmig d’Euskadi, comprengué moltes coses sobre les diferències d’alguns pobles amb Espanya i entengué, també, la similitud de Catalunya i Euskadi amb el país del Sàhara, ocupat pel Marroc des de fa un reguitzell d’anys. Va saber que els catalans podem perdonar però no oblidem, i no oblidar significava que quan ell la cagava li dèiem que no passava res i, després, ja no es tornava a repetir ni l’acció ni l’omissió.

També vam pensar amb la seva família, emperò, i vam començar a reclamar-li que demanés a la seva mare què podria fer-los servei i què necessitaven més. Vam fer una crida entre els Moixiganguers per trobar roba per als seus germans més petits, de 4, 7 i 9 anys i, certament, ens n’arribà una passada, mostrant-li que la gent de la colla castellera insigne de la ciutat s’abocava per ajudar-lo a ell i a la seva gent.

En arribar la Festa Major d’Igualada ell va començar a venir a tots els actes i, pel correfoc del divendres, vaig deixar que anés sol tot i que bastants amics el tenien controlat. Va desaparèixer al final, però el vaig trobar, tranquil i content, havent saltat a sota el foc i sabent-se més poderós que aquest, feliç de la seva força. A les barraques va estar-hi només una nit, una estoneta llarga, però en totes va retirar cap a casa relativament d’hora. El diumenge va fer el 4 de 8 més ben parit que he vist mai, no es movia ni l’apuntador, i ell va cridar com tota la colla el nom dels Moixiganguers. Amb samarreta morada, faixa de cal Marcelino i uns pantalons pirates de color blanc va ser el convidat internacional d’excepció en aquella pinya.

El dimecres següent va marxar i això ens donà poc temps per completar una maleta que s’omplí a rebentar, amb més de 20 quilos de roba, material escolar, algunes medicines, dos pots de ketchup, gomina, etc. A la maleta també hi vam posar el nostre agraïment per haver-nos ensenyat la seva manera de ser, hi vam encabir alguns records i moments afables amb ell i, a la maleta que duia a l’esquena, entre una samarreta i una gorra del Barça, els millors desitjos per un futur millor.

Em quedo d’ell el seu sentit de país, el seu sentit de ser un habitant d’un país ocupat i oprimit per un Marroc que no els deixa ni portar una bandera saharauí. De fet, la quantitat de desapareguts en la zona del Sàhara ocupat pel Marroc és esfereïdora. Em quedo d’ell, també, el seu respecte cap als altres membres de la família i la seva capacitat de distribuir allò que es té d’una manera equànime i sense recels.

Ara, segur, ho està passant ben malament i espero que no sigui mort. Era un independentista total, volia la llibertat del seu país de l’ocupació marroquina i, cal dir, l’odi que tenia pels marroquins era gran, ferreny, inalterable. Li vam haver de parar la ràbia en més d’una ocasió quan veia grups de marroquins, s’hi volia encarar, enfrontar, però vam ensenyar-li què significava el seny català mantenint, davant de l’opressor, la indiferència més total sobre el seu existir.

Aquests dies el Marroc no ha pogut ocultar la seva repressió i ha aplicat una mà de ferro intransigent, amb atacs ‘suaus’ amb mànegues d’aigua i, segurament, la tortura i execució de tants saharauís com hagi volgut. Ha prohibit que la premsa internacional hi pugui arribar amagant la seva fúria contra el poble afeblit per l’ocupació en un desert espoliat, en una costa buidada pels marroquins i amb el peix venut de quasi regal, amb unes mines explotades fins a buidar-les i amb l’assassinat de milers de ciutadans saharauís que, un bon dia, es despertaran sota el sol de la llibertat si els països del món els ajudem a fer-ho realitat.