Les obres de la “Seu” de Correus que duren una eternitat van fer que fos traslladada al barri dels Set Camins. Molt bé tu! Hi tenen una bonica zona de càrrega i descàrrega al davant facilita a la gent el poder aparcar-hi i entrar a recollir la correspondència. Genial!

L’altre dia jo, que hi havia d’anar per recollir un sobre certificat, vaig haver d’aparcar a Can Collons, al costat de l’Amèrica, per anar-hi ja que estaven tots els carrers plens de vehicles. Cap problema, agafo la meva cadira de rodes i emprenc el periple fins a Correus. Vaig trobar-me que en cap de les cantonades del carrer hi havia rampa per travessar el carrer i, si en volia buscar alguna, havia de buscar per les cantonades de l’illa d’edificis.

El gran ajuntament d’Igualada no va pensar que tothom ha de poder anar a Correus i que tant famílies amb cotxet com persones amb cadira de rodes també tenen dret a anar als Correus i Telègrafs. I és lògic, però és que hauria de pensar que totes les cantonades del món s’han d’aplanar i això és una tasca costosa i lenta.

Una ciutat adaptada a tothom vol dir accessible a tothom, siguin com siguin, estiguin com estiguin... vol dir que els serveis són per tothom i és tothom qui els ha d’utilitzar si els necessita. Un ciutat moderna que intenta captar els nous projectes de futur necessita de tots els seus ciutadans, ja vagin asseguts o no, hi vegin o no, hi sentin o no...

Sap greu quan veus que no pots anar als llocs on tothom va perquè, senzillament, algú s’ha entossudit en posar-hi unes escales, en posar-hi una vorada... Entenc que abans la gent que es quedava paralitzada, o paralítica, es quedava a casa esperant una mort que, sovint, per la solitud i l’avorriment, arribava presta i angoixant.

El segle XXI, en canvi, ens ha portat millores tant en la mobilitat personal com col•lectiva i són aquestes persones que abans morien “postrades” a la cadira de casa les que ara treballem com qualsevol altre per tirar endavant el nostre país. Ara existeixen “salvaescales”, plataformes elevadores, ascensors... i, de mica en mica, tots els ens i les entitats van adaptant els seus edificis a l’accés de tothom. A veure si comencem per les voreres!