"Ens volem vives i amb vides dignes" ha estat un dels lemes més proclamats pels moviments feministes en els últims temps. La defensa de les nostres vides no passa només per protegir-les de la violència física i psicològica directa sinó també per la defensa d'una vida digna: una vida en què tinguem les mateixes condicions salarials que els homes, que tinguem la coresponsabilitat en les tasques de les cures, que participem en la vida pública... però no amb les exigències que se'ns suposen ara.Hi ha qui pensa que les dones ja hem assolit aquests drets i jo pregunto: a quin preu? Doncs amb el preu de ser unes "super women": som dones que hem de ser bones mares, bones filles, estar "guapes", ser bones professionals... i a sobre, sense queixar-nos, ja que sinó passem a ser unes histèriques o unes mal organitzades.

Lluny de voler fer un discurs en què els homes es poden sentir desplaçats, necessitem fer una reflexió conjunta per analitzar, veure els problemes i solucions perquè les nostres vides puguin ser dignes. La reforma horària que s'està plantejant actualment em sembla un punt de partida interessant per poder posar sobre la taula l'organització social del temps i la gestió vital. Per a mi més que anomenar-la reforma horària l'anomenaria "Procés de Transformació per a una vida digna" perquè reforma em sona més sempre a posar pedaços sobre alguna cosa que existeix, transformació passa per mutar, passar d'una forma a una altra, perquè la nostra forma de societat està demostrant no ser la millor ja que el sistema capitalista i patriarcal que el basa ofega dia a dia a les classes populars i especialment a les dones.

Aquest sistema continua sent un perpetuador de desigualtats de gènere. Una mostra n'és una enquesta de l'ús del temps per Idescat l'any 2010-2011 on es pot veure que el treball remunerat en els homes de promig és de 8 hores i 10 minuts i en la dona aquesta dedicació és més baixa de 6 hores 24 minuts. En canvi, la dedicació al treball no remunerat (llar i família) el de les dones és enfront de la dels homes de quasi bé dos hores més.

Aquestes dades  corresponen, encara avui al rol tradicional  en que els homes encara centren la vida en el treball i encara no es responsabilitzen prou de les tasques de cura i de la llar, i en canvi, les dones estan assumint dobles jornades de treball.  Cert és que els homes cada vegada es corresponsabilitzen més de les feines que tenen a veure amb les cures però els sistema moltes vegades posa obstacles fent que en molts casos els horaris i el biaix salarial esdevinguin factors de risc per la igualtat entre home i dona. Ja que per exemple,  si en una família hi han dos sous i els horaris es fan no conciliables amb la família; probablement sigui la dona, que probablement tingui el salari més baix, la qui acabi sacrificant la seva vida professional renunciant a la feina o bé reduint la seva jornada laboral.

 El sistema capitalista ha deixat de banda les cures de la llar i de la família i les ha abandonat sense remunerant-les per considerar-les no productives. Ha invisibilitzat aquestes tasques i aquestes tasques han recaigut majoritàriament sobre les dones que les han sofert amb la renúncia d'hores de son, amb la dedicació exclusiva als altres, menyscabant la seva salut, i minorant la seva autoestima. La crisi viscuda en els darrers anys només ha fet que incidir més en les dones i les retallades que han repercutit sobretot en elles: les pensions continuen sent més baixes per les dones així com moltes prestacions per ser contributives deixen les dones al marge, dones que han passat al llarg de les seves vides temps sense treballar per tenir cura de la família i la llar.

Per tant, el repte és gran. Necessitem una societat que sigui capaç de viure i sobreviure per si mateixa, en què el treball estigui garantit i que sigui un treball digne, i que les necessitats bàsiques estiguin cobertes i hi tenim fórmules a explorar: flexibilitat horària, que el treball no sigui totalment presencial, igualtat de condicions salarials, reducció jornada laboral (ex. jornada setmanal 35 hores a França)... No només tindríem una societat més sana sinó també més productiva.. Però ull en centrar només el discurs en ser més productius... millorar la vida de les persones ha de provocar l'efecte col·lateral de ser més productius però no des d'un punt de vista professional només, hem de ser més productius culturalment, en la gestió de les nostres famílies, en la dedicació als estudis, en el nostre temps d'oci...

El que es reivindica és una vida plena en què no hàgim de renunciar i a posposar els fet de ser mares/pares per por a perdre les nostres feines, conciliar les nostres vides professionals amb les personals per poder atendres als nostres fills, parelles, familiars, amics i en què deixem de tenir  estrés i pressió per la manca de temps, així com de poder cuidar també l'esfera personal i poder tenir temps lliure per dedicar-lo al que més ens agradi. 

Som una societat malalta d'estrès, de salut mental i física: els nostres avis pateixen aquest tipus de vida que moltes vegades han d'arribar on no poden els pares tant a nivell de cures com econòmicament i els mateixos menors també són víctimes de la nostra poca dedicació sent conseqüència , a vegades,  el fracàs escolar. Així com també les famílies monoparentals que encara tenen més difícil la seva conciliació laboral , familiar i personal.

Cal treballar amb consciència la reforma horària pot ser una transformació d'oportunitats de la societat i de les nostres vides. Hem d'assolir diversos objectius: l'ocupació màxima, lluitar per la igualtat de gènere, fer un sistema més ecològic per no destruir el planeta, tenir una educació que ens fagi millors persones i millors professionals, fer polítiques per protegir al màxim els menors, avis, discapacitats, migrants i qualsevol col·lectiu de risc, ... La consciència, l'educació més una millora del sistema pot aconseguir aquesta transformació.

El compromís per aquesta reforma ha de ser tant de les institucions, de les empreses públiques com de les privades, entitats i associacions i també de les persones. Es parla de canviar hores d'àpats, reduir l'àpat del migdia, sortir abans de la feina i de l'escola, que els comerços tanquin a les 20 h i els mitjans de comunicació avancin el prime time i la cultura avanci els seus horaris també. Poden ser bones mesures però les hem de penrdre conjuntament, amb una voluntat unitària en la qual totes les parts en resultaran afavorides.

Un cop més l'oportunitat de construir un nou estat, ens posa sobre la taula el repte de crear una nova societat on la dignitat de les persones en sigui el fonament i la felicitat de les persones la seva bandera i l'alegria en sigui la trinxera.