Dues prèvies. Primera: m’ha encantat el Baltasar de la cavalcada de reis d’aquest any. Traspuava que s’ho passava pipa i això, vulguis o no, s’encomana. Segona: vagi per endavant la meva més sentida i sincera estima a una festa que, com la majoria dels igualadins, sento molt meva, la dels Reis. És la nostra Patum i, com la berguedana, en reclamem el màxim reconeixement internacional, que mereix. Aquest amor no treu que la vulgui sempre millor i posada al dia. Se sorprenia Quim Monzó a La Vanguardia del dia de Reis que el rei Baltasar de la cavalcada de Pamplona “continuï sent un blanc amb la cara embetumada”. Com el pamplonès, el Baltasar igualadí també és blanc ennegrit i, afortunadament, tant a Pamplona com a Igualada gaudeixen i gaudim de conciutadans negres, que, de ben segur, se sentirien honorats de representar la nit de Reis a sa majestat Baltasar. Que ningú busqui una extravagància en el reclam: els reis Baltasar són negres, i és lògic que així sigui. Com també era lògic que abans, a falta de veïns de color Baltasar, s’usés la pintura per preservar l’entranyable tradició.

Dit això, afegir-hi un altre aspecte que entenc bàsic per a la necessària democratització de la nostra festa. De negres, com de blancs i/o de marrons, n’hi ha de rics i de pobres i tots haurien de poder gaudir de l’experiència de fer de rei, almenys un cop a la vida, en l’extraordinària cavalcada d’Igualada. Amb això voldria fer relluir l’abusiva i discriminatòria taxa que l’organització fa pagar a ses majestats per ser reis per una nit. Entenc que la festa té un preu organitzatiu que no deu ser una nimietat, però crec que ha arribat l’hora de refer els canals de finançament i obrir l’esdeveniment a tots les classes socials, especialment en aquests temps de crisi. També fora bo que es busqués un triatge de ses majestats més democràtic. La designació digital a gust organitzatiu no sembla la millor manera de decidir qui serà rei d’una festa que o és de tots els igualadins o perd tota la seva raó de ser.

En el passat ja es va ronsejar massa davant el just reclam de la més que legítima participació de les dones a la festa. No repetim errors emparant-nos en puerils excuses sobre tradicions ja caduques. Els projectes s’han d’actualitzar, sense  que això vulgui dir que es renuncia  als seus orígens. Al final, com en tot, es tracta només de fer prevaler el sentit comú, la màgia dels reis acabarà fent la resta.