Antoni Dalmau recorda l'elecció de Barcelona fa 30 anys: "teníem esperances, però cap certesa"

Aquest dilluns al migdia feia 30 anys justos que el president del Comitè Internacional Olímpic (CIO), Juan Antonio Samaranch, va situar-se davant els micròfons i va obrir el sobre on hi constava la candidatura guanyadora per organitzar els XXV Jocs Olímpics de l'era moderna. És més que cèlebre el moment en que pronuncia "a la ville de... Barcelona" (el nom de la ciutat va sonar amb accent català). En les imatges hi podem veure els prohoms de la candidatura, com l'alcalde Pasqual Maragall, Narcís Serra i un jove Antoni Dalmau. L'igualadí era president de la Diputació de Barcelona en aquells temps i va ser part activa del projecte. En el moment que es llegia l'elecció, confessa que "teníem moltes esperances, però cap certesa".

Malgrat la importància de Samaranch com a poder fàctic, no els constava "cap veritat sobre si Barcelona seria l'escollida. Potser Maragall sí que ho sabia, però els que l'acompanyàvem no teníem constància de cap decisió presa". Explica que "va ser una alegria extraordinària. L'acte el recordo com un moment únic. Els records d'aquelles hores prèvies, tan intenses, són més borrosos".

Dalmau també rememora "la tornada, amb tothom entusiasmat. Els barcelonins estaven eufòrics, com nosaltres. Tinc al cap la imatge del Pasqual Maragall saltant a l'Avinguda Maria Cristina, allà a les Fonts de Montjuïc, amb la gabardina negra. La rebuda va ser esplèndida, inoblidable".

Una vegada la candidatura va triomfar, com a president de la Diputació de Barcelona, Antoni Dalmau va haver de gestionar les aportacions en infraestructures. Va haver de tenir contactes amb Samaranch de nou. Amb aquest, home vinculat al franquisme i de posicions antitètiques a les de Dalmau, "hi vaig mantenir relació perquè ell també havia estat president de la Diputació. Vam tenir contactes sovint". Calia tractar amb el CIO i Maragall quines obres feien falta i quina part hi posava l'ens que presidia Dalmau. "La qüestió era si intervindríem com a Diputació en diverses obres. Jo vaig proposar sufragar, en canvi, un sol equipament d'importància: el Palau Sant Jordi" comenta.

Una instal·lació que va ser una de les pedres angulars dels Jocs. "De fet, jo mateix vaig proposar a Maragall i Samaranch el nom del Palau" , explica com a anècdota,
"ja que existia la tradició que diverses instal·lacions de la Diputació, històricament, portessin el nom de Sant Jordi, com era el cas de la piscina de l'Escola Industrial o alguns centres assistencials".

Igualada podria haver tingut més protagonisme en els Jocs i va estar a punt de ser subseu -d'hoquei patins com a esport d'exhibició i de tir, en aquest cas Castellolí-, però no va poder ser així. Com ho veu Dalmau, per una pròxima vegada? "Tant de bo! Però abans que Barcelona repeteixi, hi ha moltes ciutats que volen ser les seus i n'hi ha una al centre d'Espanya molt obsessionada".