Mor Francesc Seva, el primer igualadí en baixar de les tres hores en una marató

Aquest dilluns es va celebrar a Vilanova del Camí el funeral per rendir el darrer homenatge a Francesc 'Paco' Seva Bernabeu, un dels atletes de més anomenada del segle XX a l'Anoia. Seva, que va córrer molts anys junt al seu germà bessó Josep, 'Pepe', va ser el primer igualadí en rebassar el límit de les tres hores a la marató. Dos corredors excepcionals, que malgrat que sempre van competir en l'esfera de l'amateurisme, van registrar actuacions excel·lents en diverses proves a tot el Principat.

Seva ha mort als 92 anys. "Ell i el seu germà bessó eren corredors impressionants" explica Ramon Mir, un dels històrics del Club Atlètic Igualada, "persones d'extracció molt modesta, treballadors, que si s'haguessin pogut entrenar en condicions, amb bon material i amb un programa d'alimentació, haurien pogut assolir registres extraordinaris". El seu estil "era com el dels corredors africans d'avui en dia, els keniates, amb la capacitat de tibar i tibar, de frenar i accelerar, i esgotar als altres corredors que normalment anaven a ritme". Mir va compartir amb Francesc Seva el relleu del pas de la torxa olímpica per Igualada el 1968, de cara als Jocs de Mèxic. 

També havia competit junt a ells i assegura que "si era una prova en equip, s'adaptaven al company, però quan es tractava de curses individuals, era impossible seguir-los. Tenien un fons excepcional i la capacitat d'accelerar com i quan volien". El potencial dels germans Seva es reflecteix en el fet que "quan es desplaçaven a una cursa, fos a Manresa o Tàrrega, mentre tot l'equip es desplaçava en cotxe, ells venien en bicicleta i tornaven en bicicleta després de córrer...". 

Amb un entrenament que es limitava a córrer seguint la via del tren (eren treballadors en el seu manteniment i recorrien la distància fins a Vallbona) i un calçat deficient d'espardenyes de betes, els germans Seva van firmar actuacions impensables fa més de mig segle. Francesc Seva va registrar un temps de 2 hores i 59 minuts en una marató, mentre que Josep va deixar el cronòmetre en 3 hores i 2 minuts. 

"Era quasi impossible distingir-los. Havien d'estar junts perquè poguessis saber quin era l'un i quin era l'altre" recorda Mir. Aquest assegura que si bé en l'atletisme no va notar mai que es rellevessin "en el ciclisme, on també competien, hi havia la llegenda urbana només se n'hi inscrivia un i que es canviaven als revolts".