Som en el període de la postautonomia i la preindependència: Puigdemont dixit. Amb l'acord in extremis del dia 9 de gener amb què es va investir el president de la Generalitat van acabar més de tres mesos d'incertesa i de malestar gairebé general. Ara, amb l'alliberament del personal sobiranista ha començat la vida política.

Això comença! O es reinicia, segons el modisme dels ginys informàtics. Després de tres mesos de trànsit pel desert en forma d'encallament en el pacte de Junts pel Sí i la CUP, la vida política torna a surar. Hi ha un Parlament que ha de funcionar i un govern constituït que ha d'encarar el repte més gran: passar de l'autonomisme a la majoria d'edat política.

I en l'entremig, la vida continua i flueix, com l'aigua, un bé necessari i tan preuat. No és, doncs estrany que l'aigua sigui en el centre de l'atenció a totes les escales: la global, amb el canvi climàtic i escalfament planetari que demanen propostes d'actuació globals; a escala estatal o ibèrica (de l'Ebre), l'aigua també irromp amb el Plan hidrológico nacional que, si s'aplica, posarà en risc el futur del delta de l'Ebre (en 70 anys pot desaparèixer!): ja ens convoquen a Tortosa a fer pressió el 7 de febrer. I a l'Anoia també hem començat el curs polític amb la problemàtica de l'aigua.

L'aigua com a símptoma, ho encapçalo, perquè el tractament d'aquesta qüestió tal com ha aparegut a casa nostra em sembla significatiu de com fluirà aquest entretemps, que serà apassionant amb els ulls i tots els sentits posats en com arribem al procés constitutiu i a la desconnexió, i en què haurem de resoldre “el dia a dia” amb coherència i amb rigorositat, qualitats que demanarem per a la República.

Fa dos divendres l'associació Aigua és Vida va tractar a l'Ateneu de “Què passa amb l'aigua a Igualada”. A causa de la polèmica sobre la gestió de l'aigua a la nostra ciutat i a la comarca, l'acte va ser concorregut i participatiu i els responsables en van fer una exposició ben pedagògica: des de la problemàtica de l'aigua al món fins a la de casa nostra; s'hi va explicar les situacions que vivim els anoiencs en relació al rebut de l'aigua i al tipus de relació contractual o no dels ajuntaments amb les companyies subministradores de l'aigua. I també de la necessitat d'actuacions, com ara sobre els aqüífers (desestressar-los, en va dir una intervenció molt entesa del públic). Sense arribar a prendre partit per quin tipus de gestió convé més -municipalitzada, ço és públic, o privatitzada- els homes d'Aigua és Vida van advocar perquè el ciutadà disposi de la màxima informació i perquè, si convé, arribi a poder decidir el sistema de gestió a partir d'una consulta.

Ja hi som al tros! Això és la vida, la vida democràtica, i és bo que s'exerciti sempre i, per suposat, no cal esperar a disposar de l'Estat que volem “aixecar” per a exercir els drets... I, tanmateix, aquesta qüestió ens il·lustra d'un dels elements o factors més importants que presidiran el futur de la República, és a dir, el joc d'equilibris entre la cosa pública i el paper de la gestió privada; com s'organitzarà l'escola?, com hi guanyarem en la salut pública?; com es garantirà l'estat del benestar? Com se superaran les grans desigualtats socials... El que deia, l'aigua com a símptoma: benvinguts al temps de l'esperança.

Fotografia de Josep Ma Torras