Ramon Mir: "els sahrauís no tenen res, però no volen establir-se a Algèria perquè seria renunciar a tornar a casa"

Un alto al foc de gairebé trenta anys s'ha trencat les darreres setmanes al Sàhara Occidental. Aquest territori que fins al 1975 va ser ocupat per Espanya no ha pogut encara decidir el seu futur. Una terra d'un quart de milió de quilòmetres quadrats molt poc poblada i on el Marroc ha traslladat colons per influir en un eventual referèndum (un cavall de batalla és qui pot votar i qui no). I hi ha el factor de la nombrosa població local refugiada i que malviu a Algèria. Mir, amic de l'històric polític sahrauí Mohamed Abdelaziz, detalla que "aquella terra és seva, tenen molta dignitat, però ho tenen molt complicat". Recorda també les paraules d'Abdelaziz "som poca gent en un país molt ric". Una riquesa natural que Marroc vol explotar. Els refugiats a campaments com Tinduf o Mahbes reprodueixen el seu mode de vida al desert: "no fan cases, no fan infraestructures, en part perquè això seria renunciar a tornar a casa". Tenen un armament "deficient" per lluitar contra el Marroc i "estan en una situació desesperada" però "s'han de fer sentir d'alguna manera. Se'ls ha oblidat".

El 1971 va aterrar al Sàhara Occidental, aleshores sota administració espanyola: "érem tres d'Igualada, un d'ells el Pere Camps." Ramon Mir i l'actual regidor de Promoció Cultural van ser dels molts joves que es van veure obligats a fer el servei militar en aquesta zona desèrtica, però amb una gran riquesa en recursos naturals. Ell va ser destinat a una unitat anomenada les "tropes nòmades" i es va haver d'establir en una zona pròxima al Regne del Marroc. En aquella època, començava a coure's un important moviment independentista al territori. "A la meva unitat, érem un centenar, 25 de la Península i 75 eren soldats locals. Ens deien que en vigiléssim a alguns, que podien ser activistes. I era molt xocant, perquè els catalans allà havíem de fer de forces d'ocupació".

Mir no va presenciar gaire incidents. "Sabíem que a vegades, feien algun soldat presoner, però després d'alliberaven. Només recordo una nit on vam sentir trets i havien donat el cop a un sentinella, es va mobilitzar tot el campament" recorda. En la sortida amb els vehicles per inspeccionar-ho "anàvem amb la llum i el jeep i se'ns veia d'una hora lluny. Si ens haguessin volgut mal, haurien pogut". Encara guarda amistat amb alguns dels companys sahrauís que feien el servei militar d'aquella època i apunta que "sortíem en unitats de quatre jeeps a fer les rondes pel desert. Anàvem tres a cada vehicle. Ells, encara que es pogués veure tota aquella extensió de sorra i roques com el mateix, se la coneixien com el palmell de la mà. I això els seria molt útil després, per lluitar contra el Marroc".

Durant aquella experiència al Sàhara "vam fer molta relació amb ells. Ens convidaven a fer el te a les seves haimes o menjàvem el cabrit amb ells. I notaves ja un ressentiment amb Espanya: ens deien que érem invasors. I tenien raó". Els independentistes sahrauís van plantejar una guerra de desgast perquè Espanya es retirés. Ramon Mir va tornar a la Península. I després, la situació del Sàhara aniria empitjorant.

Una província que no es va descolonitzar

Des de 1963, encara que oficialment constava com a província, l'ONU va fixar que el Sàhara Occidental havia de ser descolonitzat. El 1965 va reconèixer el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació. I ja van començar a florir moviments com el de Mohamed Sidi Brahim Basir, Moviment Nacional d'Alliberament Sahrauí. Aquest moviment es fusionaria després amb el Front Polisari. Tot i que s'estava gestant la celebració d'un referèndum, va entrar en joc el Regne del Marroc "que reclamava el Sàhara, tot i que hi havia un dictamen del Tribunal de La Haia que deia clarament que allò mai n'havia estat part, abans de la colonització europea".

Ramon Mir assenyala que "va ser decisiu el fet que, encara que Joan Carles, l'actual rei emèrit, va prometre als sahrauís que els protegiria, però de la nit al dia, Espanya es va retirar. Les tropes es van evacuar en una nit. Els va deixar sols". Era el novembre de 1975, quan el dictador Franco estava morint. Un altre factor que va allisar aquesta retirada va ser un pacte Tripartit entre Marroc, Mauritània i Espanya: "a l'Estat espanyol li van donar dret a les mines de fosfats i al banc de pesca que hi ha a les aigües de davant del Sàhara. I es deia, és clar, que polítics importants hi van posar grapa".

L'igualadí explica que "fins a l'any 91 hi va haver una guerra. Hi havia la gent del Polisari que s'havien retirat a Algèria i des d'allà anaven entrant al Marroc i fent ràtzies. Coneixien més bé que ningú el territori i se'n van sortir amb aquesta guerra de desgast. Aleshores es va acordar l'alto al foc i que hi hauria un referèndum. Un referèndum que va ser més a prop el 1997-1998: es va fer un cens molt minuciós i el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, i el seu representant James Baker, impulsaven les votacions, però el Marroc va veure que en sortiria perdent i ho va torpedinar".

Les iniciatives des de Catalunya

Fa anys que, per qüestions de salut, no pot viatjar al Sàhara, però sempre s'ha mantingut en contacte amb aquella realitat. La situació difícil dels sahrauís persisteix "sabem que hi ha represàlies, que fan desaparèixer persones", però assenyala que "hi ha factors diferencials: ells de suports importants només tenen Algèria i abans Cuba; el Marroc té al costat França i sovint els Estats Units". Les mines de fosfats generen molts beneficis: "hi ha una cinta de 200 quilòmetres entre les mines i el punt on s'embarca el material. És una de les infraestructures que més s'atacaven per part del Polisari". Una de les respostes que va fer el Marroc davant les incursions va ser un mur, que parteix pel mig el territori, "però que no té gaire efecte".

Ramon Mir es va adherir a l'Associació Catalana d'Ajut al Poble Sahrauí i va col·laborar-hi junt amb altres igualadins, com Òscar Jorba o Enric Morist, coordinador de Creu Roja a Catalunya. Han viatjat molts cops als campaments dels refugiats sahrauís a Algèria i van impulsar, ja fa vint-i-cinc anys, les colònies d'infants sahrauís a l'Anoia. El primer cop va ser impactant: "estaven astorats amb les aixetes, ja només arribar a l'aeroport, als campaments no hi ha aigua corrent". En la iniciativa de les colònies, hi va col·laborar amb l'històric batlle de Sabadell, Antoni Farrés: "tot i que estàvem en dos àmbits ideològics diferents, érem molt amics".

Amb aquestes colònies, "evitàvem que passessin l'estiu allà, a 50 graus. Aquí se'ls hi comprava roba i llibres. Podien estar equipats per a tot l'any". Des de l'Associació es va construir un hospital maternoinfantil a Tinduf, "amb el nom de Catalunya", que tenia la supervisió d'experts del Parc Taulí. "Hi anaven metges catalans i bascos, estaven quinze dies allà. Aquells campaments són tot sorra i el que construeixes ho has de fer tenint en compte que quan plou -i quan ho fa, és a bots i barrals- queda tot perdut de fang". Ramon Mir lamenta que "la vida allà és molt difícil, han de viure de la caritat. Tenen artesans i fan catifes molt vistoses, però no les poden fer a l'engròs".

Ha participat en altres iniciatives, com la creació de la Penya Blau-grana de Mahbes, al costat de Paco Ramon, i amb el suport de Josep Mussons i Nicolau Casaus, els històrics dirigents igualadins del Barça. "Vam fer una visita aleshores, amb l'exporter Urruti. Ell se'n va adonar de com era allò! Cercava una coca-cola com un desesperat. I també va venir més d'un cop el fotògraf Santi Carbonell: va desaparèixer durant dos dies. El primer cop els sahrauís em preguntaven qui era el senyor que feia fotos i anava pertot arreu".

Mir també va combinar les seves dues passions, l'atletisme i el desert, amb la Sahara Maraton, en la que va participar: "ve gent de tot el món. Encara es fa. Hi ha molta participació i una part de la recaptació es dedica a la cooperació". Iniciatives que "mantenen una mica l'atenció internacional en el Sàhara, però tot és molt difícil. El Marroc fa de gendarme a la zona i té una diplomàcia molt eficaç. Què poden fer ells?". Com a independentista català afegeix que "ells entenen el que volem, però estan molt i molt pitjor que nosaltres. Els han de portar l'aigua en cisternes, als campaments".