L’ultimatum públic que Mas va donar als demòcratacristians perquè es posicionessin sobre la independència ha precipitat un divorci d’aquells que fa temps que es veuen a venir. Però una cosa són les relacions de parella, on cadascú fa el que vol o el que pot, i l’altra, la política, on els representants tenen un deure amb la ciutadania. Com pot ser que la federació que governa o governava la Generalitat, protagonitzi aquest xou? Per una banda, el president Mas fa temps que ven el procés com la seva prioritat de govern i, per l'altra, al seu propi partit han passat anys sense un posicionament comú i clar sobre la independència. Com es menja? Tot plegat resulta poc seriós per no dir que sembla una broma, i no fa més que restar-los credibilitat a ells com a líders, i de retruc, al procés.

Hi ha partits que no ubiquen la independència en el centre del seu missatge polític. Sense anar més lluny, fa uns dies algunes formacions demanaven a la nova alcaldessa de Barcelona que concretés la seva postura al respecte per poder decidir el seu vot a la investidura. Té gràcia que, en canvi, ningú hagi exigit el mateix a CiU. Ada Colau ve de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i ha encetat mandat aturant un desallotjament. Sigui aquesta o no la feina que ha de fer l’alcaldessa de Barcelona, almenys és coherent amb el seu discurs.

Fa anys que parlem del procés. Podríem dir que va arrencar en aquella espectacular manifestació ciutadana de l’11-S del 2012, malgrat que, en el seu parlament posterior, Mas encara no es va atrevir a pronunciar la paraula “independència” ni una sola vegada. Des de llavors fins ara, un té la sensació que CiU, o millor dit Mas, ha anat adaptant el seu discurs a l' opinió pública que li ha semblat majoritària en cada moment, i més després que ERC demostrés tenir tant o més suport que CiU en alguns comicis. Si fos cert que la independència ha estat la prioritat del president des del principi, dubto que hagués passat tres anys marejant la perdiu amb Duran...

Més que liderar el procés, sembla que el govern de CiU hagi anat improvisant per treure'n el màxim rèdit electoral. No és cap secret que una notícia en tapa una altra i, mentre parlem d'independència, d'amors i separacions, no parlem de retallades, per exemple. Està clar que a Mas li convenen més unes eleccions centrades en la independència que en temes socials. Diuen que en política els temps estan molt estudiats. Fa pudor de socarrim que l'ultimatum que ha propiciat el sonat divorci s'hagi fet només uns dies abans que comenci la precampanya del 27-S i abans de les vacances d'estiu. Mas ja fa veure que no ha passat res i se centra en el 27-S. La nostra minúscula capacitat memorística per l'actualitat política farà que al setembre ens sembli que CDC i UDC mai han estat parella. En resum, que el xou del divorci, malgrat que és molt il·lustratiu del lideratge que tenim, haurà durat quatre dies.

De la mateixa manera, ja són aigua passada les baralles de Mas i Junqueras abans del 9-N. Convergents i republicans s’omplen ara la boca de projecte comú. No sabem si finalment hi haurà una llista única i si comptarem vots o escons. Junqueras afirma que el més important és que les forces independentistes sumin majoria que no pas qui guanyi les eleccions. No sé si Mas pensa el mateix: tot just anunciar la data del 27-S fa unes setmanes, no ha deixat de demanar el màxim suport perquè el procés el lideri el “seu” partit; un partit que, ves per on, tenia tants dubtes sobre la independència que ha acabat dividit. De bojos, vaja, però per demanar, que no quedi.