La llei de transparència que impulsa el Parlament contempla diferents punts per fer públiques dades que fins ara no ho eren i aconseguir que les administracions del país tinguin més transparència, entesa com a fonamental perquè el ciutadà cregui i confiï en la “cosa pública”. Els temps van cap aquí i el degoteig de casos de corrupció i de males pràctiques a l’administració obliguen a fer passos com aquests per demostrar, precisament, que són majoria els qui fan les coses ben fetes i minoria els qui no, tot i que acaparin els titulars de la premsa.

Un dels punts d’aquesta llei de transparència és que obligarà als càrrecs polítics a publicar el seu patrimoni: vivendes, hipoteques, cotxes, segones residències i els diners que tenen al compte corrent. Aquesta mesura afectarà, també, als alcaldes. Em sap greu que un alcalde com el d’Igualada, que ja ha anunciat que ho publicarà en les properes setmanes, hagi de fer aquest exercici de “transparència” que marca la nova llei. Com a ciutadà ja dic ara que no vull saber quants estalvis té al banc ni quines són les seves propietats o hipoteques, i això val per l’alcalde, pel president del país o per qualsevol altre càrrec. Són aspectes que formen part de l’esfera privada de cadascú i només farà que alimentar la xafarderia i els titulars fàcils, a més de distanciar de la política persones vàlides que puguin tenir vergonya de fer aquest striptease gratuït. Els diners que tenen el banc i les seves propietats no treuen cap a res i no són una vara de mesura: es pot ser bon polític tant si ets ric com si ets pobre.

Entenc que els servidors públics han de passar comptes amb els ciutadans d’allò que han guanyat mentre han exercit un càrrec i no d’allò que tenen quan hi arriben. Com que el que cobren sí que és públic, qui vulgui conèixer quant guanyen mentre exerceixen una responsabilitat només ha de sumar i multiplicar. Amb això em conformo, tenint en compte que tots els regidors, alcaldes i altres càrrecs ja fa anys que estan obligats a presentar el seu patrimoni al secretari de l’Ajuntament o de qualsevol altra administració quan hi entren i quan en surten. Per tant, és una informació que ja està controlada a nivell intern i que calibra si hi hagut ingressos per altres vies o no durant el mandat.

Exceptuant aquest assumpte, benvinguda sigui la llei de transparència en molts punts que contempla com el registre de lobis o l’obligació de respondre qualsevol demanda de dades que facin els ciutadans. Espero que les diferents mesures que desplegui aquesta nova llei no siguin una vomitada de dades, sinó que obligui a cada administració a fer entenedores les que posi a l’abast de la ciutadania perquè se sàpiguen llegir en lloc d'alimentar aquells que, segur, en faran una lectura esbiaixada o interessada. Si no, pot acabar sent pitjor el remei que la malaltia.

Els calamars, quan s’han de defensar, disparen tinta i deixen el seu adversari fora de joc. Esperem que l’administració no faci el mateix amb les dades, ja que la publicació d’una gran quantitat de números no és sinònim de més transparència, sinó que l’administració serà més transparent si és capaç de fer pedagogia sobre les matexies. A nivell local, a més de publicar el pressupost municipal, fins fa uns anys també es publicaven els números de la Festa Major, l’Anòlia, l’European Balloon Festival i altres activitats destacades que mouen ingressos, despeses, patrocinis i subvencions. Recuperar aquest transparent costum i explorar altres camins seria una bona manera d’encetar l’aplicació de la llei en l’àmbit municipal, més enllà  que l’alcalde hagi de publicar el seu patrimoni.