La por és una emoció humana, imprescindible per a sobreviure als riscos habituals que comporta viure. De fet la persona valenta és aquella que controla la por, no aquella que no en té. El dolor físic, psíquic i social també té la seva utilitat ni que sigui com avisador de mals majors. Millor no evitar-lo. Què faríem si no ens fes mal un sense-sostre refugiat a la nit entre cartrons o si romanguessin insensibles davant l’amic que està a l’atur o a qui se li ha mort la mare?

El dolor associat a viure (angoixa vital) i la por s’han medicalitzat malgrat constatar any rere any que medicalitzar la vida és una cultura perjudicial per a l'individu i la societat. Encara més, és un canvi cultural i social profundíssim que va més enllà de metges i medicaments i té més a veure amb els canvis en les expectatives vitals dels éssers humans... del primer món (és clar!) que neguen tot dolor i rebutgen qualsevol risc, inclòs un petit imprevist.

La medicalització de la vida alimenta pors, rebutja conductes ancestrals d’autocura, expropia la salut i disminueix la resiliència i les capacitats d’enfrontar-se al patiment, en emmalaltir i en morir. La medicalització abasta el continu de la vida, des de la concepció a la mort passant per la infantesa, adolescència, anem al metge. 

Medicalitzar la por provoca un consum compulsiu i creixent de recursos sanitaris (visites, proves, medicaments, cirurgia i més) que tenen per finalitat generar “tranquil·litat”. Una tranquil·litat com ara la de la mare que porta el nen a urgències per haver caigut de la bicicleta o per un cop al cap i demana, obertament, un escàner per quedar-se més tranquil·la... per si de cas. O també la tranquil·litat de l’embarassada que, més que un embaràs, té una malaltia de nou mesos i és sotmesa a proves i tractaments varis per finalment arribar al part i ser atesa amb certa agressivitat sense sentit (episiotomies i cesàries a dojo). Pel mateix d’abans, no es pot envellir amb dignitat i sense més, es precisa tractament hormonal per la menopausa, testosterona per l’andropausa i medicaments varis per l’osteoporosi així com tranquil·litzants, antidepressius i somnífers per l’estat d’ànim i un protector d’estómac per a tanta pastilla. Afegim les pastilles per a l’erecció, gotes per  l'“ull sec”, la hipertensió, la diabetis, la circulació, la pre-demència, etc, etc... El resultat final és el consum insaciable i perjudicial de béns que fan mal a individus i societats i només beneficien una elit mèdica i els accionistes de les empreses del sector (farmacèutiques, tecnologies alimentàries, etc).

L’expressió de medicalització més viva és el consum irrefrenable de medicaments per a tots i per a sempre de tal manera que cada adversitat o inconvenient vital es converteix en un mal per al qual hi ha un pastilla concreta. Aquest abús contribueix a augmentar la bretxa en l’ús de recursos sanitaris de tal manera que  s’utilitzen en excés per qui no ho necessita i en defecte per a quins  realment els precisen.

Llàstima que les retallades no discriminen quan cercenen recursos sanitaris i els usuaris no s’empoderen de la seva salut.  Així ens va!