Resulta demolidor passejar pels carrers i racons de Barcelona, Granada o d'Igualada i contemplar, ni que sigui fugaçment, al jovent perdut i sense saber què fer amb la seva vida. Les formes de manifestar aquesta desorientació són variades però amb punts comuns: l'abandonament escolar, l'acostament a l'alcohol i el cànnabis, al desordre i la nocturnitat i, per sort, vorejar l'activitat delictiva, sense arribar-hi plenament.

Martin Killias, estudiós de la delinqüència juvenil i que va estar a Barcelona el passat gener deia que "tenir la felicitat dels joves com a objectiu és el millor remei contra la delinqüència juvenil". Tenir la felicitat com a objectiu personal o social és bo per si mateix i no solament per a no delinquir, sobretot si parlem de felicitat com a procés no com a objectiu. Amb felicitat o sense, la delinqüència com a forma de vida és una mala vida.

Llikias descupabilitza tangencialment als pares i estén la responsabilitat cap a la "tribu" entesa com els adults que formen part del context relacional i la xarxa del jove. Afegeix com a fonamental l'ús del temps de lleure i no descuida la importància de la preparació per al món laboral fent una 'aposta directa per pràctiques, becariat, etc., en la línia d'oferir als joves experiències diverses i àmplies per anar per la vida i viure-la satisfactòriament.

S'estima que hi ha al voltant d'un 5% de delinqüents en totes les societats (riques o pobres) i des d'una mirada evolucionista s'explicaria per què si bé la majoria de la humanitat és col·laboradora, quedaria un nínxol per als que no ho són, pels que opten per la competició en lloc de la cooperació, com a base del progrés personal.

De fet els humans som els animals (a vegades fins i tot racionals) que tenim una maduració que requereix més temps: 8 anys d'infància i una llarga adolescència útil per aprendre més i acabar de madurar. Mentre els nostres cosins germans macacos completen la seva maduració en 2 anys.

Així, el comportament proper a la delinqüència, que sorgeix, seguint a Killias, de la manca de felicitat, i segons els evolucionistes de la immaduresa humana, no deixen de ser respostes complementàries i no excloents a les quals podem anar afegint altres causes, com el fet que molt jovent no han tingut oportunitats i models per créixer o ha tingut carències ambientals afectives i cognitives per alimentar aquestes capacitats.

Les capacitats humanes es veuen afectades no sols per al codi genètic sinó també pel codi postal i és aquest últim, al meu entendre, el que afecta