Com molts altres jo pertanyo a la generació del "baby boom", una generació que es jubilarà cap al 2020 i que passarà a engrossir les xifres de gent gran, doblant les que hi havia l'any 2000. Un repte per a la societat "global", no només per als països desenvolupats, també per als menys desenvolupats ja que  segueixen les mateixes pautes: índex baixos de natalitat i augment de l'esperança de vida.

Davant d’aquesta realitat la Comissió Europea, una vegada més, al 2012 va endegar, mitjançant l’Any de l’envelliment actiu  i la solidaritat intergeneracional, un conjunt d’accions de "sensibilització i contacte" amb la realitat de l’envelliment de les nostres societats.

 Realment hi ha motius suficient per preocupar-se. A l’any 2014 quan una persona es jubila a Catalunya, té una esperança de vida de  21.92 anys per dones i 18,13 per homes.  No són només les pensions que  ja es veuen afectades (de moment amb l’allargament en l’edat de jubilació) sinó els pilars de la salut la seguretat i la participació.

La Comissió Europea va posar mans a l’obra, en clau de "prevenció" i d’assoliment d'una millor qualitat de vida. En salut els objectius van cap a una major consciència i formació per l’autocura i l’exercici mental i físic. La seguretat s’aborda en termes  sanitaris, econòmics, socials i , finalment, la participació es marca com a objectius les relacions intergeneracionals, la formació i la participació a tots el nivells, amb el bonic  objectiu d’una societat per a tots. 

Els “baby boom” i generacions anteriors hem viscut les relacions intergeneracionals com un fet normal de la vida: el contacte amb els avis i altra gent gran estava del tot normalitzat.  A les generacions posteriors, per exemple els nostres fills, els ha tocat viure l’allunyament  i indiferència  cap a les persones grans, a vegades millor dit,  discriminació per raó d’edat. Ens han “separat” i “individualitzat” fent-nos creure que la independència personal i social era l’aspiració màxima i ara toca desfer allò fet i apostar per la interdependència ; a la dependència física o mental hi arribarem tots abans o després. Com a molt junts però mai “barrejats”.

En la línia de desfer la separació i l’enorme distància entre  generacions  s’estan forçant les relacions entre persones de les generacions extremes dintre del cicle vital , s’està forçant la solidaritat en forma de programes socioeducatius "imposats" (subtilment però imposats al cap i a la fi) i sota el paraigües d’Ensenyament i Benestar Social. Molt en temo que tinguin una vida molt curta o si més no, que  durant força temps es facin amb "calçador".

Sí. Hem descobert tot d’imperatius que ens escanyen: demogràfic,  cohesió social, restablir el cicle de la cura, l'envelliment actiu, la qualitat de vida, l’imperatiu relacional i fins i tot l’imperatiu de la continuïtat cultural. A nivell individual ja cal que ens hi posem  però sobretot cal que estem atents al que els nostres governants dissenyen: que sigui per a nosaltres però amb nosaltres.