Aquest mes de juliol molt joves que han acabat la carrera a la universitat es troben amb el cor dividit i movent-se en direccions oposades (que se suposa que convergiren més endavant en una bona feina): triar alguna opció per seguir estudiant i buscar afanyosament feina. Un esforç bipolar per obrir-se portes al futur.

Una gran majoria se sent empesa a continuar els Estudis fent postgraus i màsters per millorar la seva qualificació o millor dit per assegurar que estarà “ocupat”, estudiant alguna cosa “relacionada amb la seva formació d’origen” per si no troba feina i el curs següent es presenta de braços plegats.

On està el límit a tanta formació? El límit actualment el posa el mercat de treball: si no hi ha feina per a tots els que en vulguin entrar-hi, han d’estar molt i molt qualificats per a que les empreses els acceptin i la resta, a seguir formant-se que tenim crani de nerardental i encara hi cap més!

Altra límit que millor dit, “deslimita”, ve del concepte de “formació al llarg de la vida” que ajuda a acceptar de bon grat l’allargament i complementarietat i millorar de la formació personal com un fet tant natural com néixer o morir. Aviat caldrà modificar la seqüència: néixer, créixer, reproduir-se i morir i afegir el “formar-se” si be no tinc clar si com a element temporal o transversal.

Un altre límit el posa la pròpia oferta formativa universitària de postgrau (format màsters postgrau, extensió universitària, ...) que ha crescut molt en els últims anys (d’ample i de llarg) i que ha d’omplir molt egos insaciables de docents universitaris que tenen la pella pel mànec. Aquestes formacions acullen expectatives formatives ben diverses i de dubtosa “qualitat universitària” (centres de formació superior?)com corrobora la coneguda frase universitària “estudiar un màster és més fàcil que la carrera”.

Em sembla que cal anar amb compte on van a parar els nostres esforços, sobretot si difícilment es veuran recompensats perquè la demanda “real” de les empreses no va en la línia d’ aquestes formacions. En aquest sentit cal ser crític amb el màsters, sobretot els “propis”, amb els postgraus i extensions universitàries. En massa ocasions aquestes formacions estan dissenyades per quatre amiguets a qui el sobra el temps (temps que el paga la universitat) saben perfectament que la feina principal és vendre el producte i tenen egos casi tant grans com la fondària de les seves butxaques.

Al meu parer el límit principal, el definitiu, l’hem de posar nosaltres tot i les pressions socials que rebem. Acumular coneixements sense que aquest puguin ser retornats a la societat i a tu mateix, no té sentit o en té ben poc. Estudiar, estudiar i estudiar per obtenir un conglomerat de coneixements inaplicables a la vida laboral es font d’insatisfacció i de frustració. Ens cal mirar en una altra direcció i pensar-nos d’altra manera.