A partir d’una edat que ronda els 45 anys, la presbícia o vista cansada és un fet comú entre les persones. Res especial: conseqüència de l’envelliment i prou.

S’estima que en l’actualitat un 80% de persones de més de 45 anys i un 98% de majors de 65 té presbícia. Tenint en compte el progressiu envelliment de la població i l’augment de l’esperança de vida, la vista cansada afecta milions de persones a tot el món. En el nostre primer món és relativament fàcil corregir aquests problema amb unes ulleres. D’altra banda, i novament en aquest primer món, les ulleres fa temps que van deixar de ser un article de necessitat per convertir-se en un complement de moda. Va contribuir a aquest canvi una coneguda marca d’ulleres que, amb una musiqueta de fons de brindis, va començar a “regalar”, per la compra d’unes ulleres, dues ulleres per un euro més. Encara ara no entenc tanta generositat...

A manera de prova del cotó, compteu ulleres en actes de la vida quotidiana (fent cua a Hisenda, al metge esperant torn, en activitats del casals o centres cívics, a la cua del peix, al camp de futbol, a les aules...) i veureu quin munt de gent porta ulleres.

La mare, gran lectora, pertany a l’edat digital prehistòrica i s’estima més llegir un llibre que manipular un e-book. Quan ara fa un 7 anys una editorial va llençar una col·lecció anomenada lletra gran, va acompanyar el llançament del producte amb l’atribució, a l’Agatha Christie, de l’impuls a l’ús de la lletra gran, amb l’afany, segons deien, que les seves amigues la poguessin llegir. Tan és si va ser la persona impulsora, el que sí que és cert és que existeix la necessitat d’oferir al mercat de lectors els llibres amb lletra gran. De moment no hi ha massa on triar i el poc que hi ha es presenta com un exercici d’empatia i deferència per atendre una necessitat “especial” de la gent gran amb dificultats visuals… que, a la fi, som la majoria en la societat actual envellida.

A partir d’una edat, quan vas a comprar un llibre, la mida de la lletra “importa”, és rellevant i s’agraeix una certa generositat i comoditat en la mida, tipografia, marges, interlineat, etc. Si la mida de la lletra l’haguéssim d’expressar en talles de vestir, la majoria de gent, a partir dels 45 anys, necessitem talla L, XL, o XXL.  

En qualsevol cas el que sembla confirmat és que la lletra petita no ajuda a cuidar la vista, tinguis l’edat que tinguis. I tampoc es tracta d’anar traient la lupa per llegir no sols el prospecte del medicament, que no et queda més remei, sinó qualsevol full escrit que t’arriba a casa.

A grans problemes grans solucions. La lletra gran, aplicada a la vida quotidiana, segurament reduiria el nombre de persones que fan servir ulleres. Entenc que des d’un punt de vista empresarial sigui afectar un sector (ulleres) per enlairar un altre (editorial) però si només parlem de sentit comú, millor tractar la causa, no la conseqüència. En definitiva  més lletra gran i menys ulleres... no?