El mateix dia que Joan Laporta va ser escollit el 44è president del Barça va quedar del tot clar que aquella efemèride havia de significar el trencament absolut amb tots els tics del passat. Almenys, des del final de la dictadura. Vint-i-cinc anys de nuñisme havien de donar pas, de manera inescrutable, a una nova era que conduís el club a uns valors completament oposats als que hi estaven havent des que es va instaurar la democràcia al país. I com que les coses sempre són les que han de ser, vet aquí que el Barça d’aquells valors que el promotor Gamper havia inspirat, quan a finals del segle XIX va crear el club i que tan van costar de tirar endavant en l’era democràtica, van tornar. Sí, sí, Laporta va retornar l’estil dels primers anys del barcelonisme. D’aquell dels jugadors i promotors que encara que fossin estrangers acabaven estimant el país. Perquè, no ho oblidem, Barça i Catalunya van, i sempre aniran, agafats de la mà; estretament agafats de la mà.

És per això que quan ara fa un any i mig l’actual president del Barça es va decidir per l’aposta més difícil com era la de triar Guardiola com a entrenador del primer equip i a sobre ho va fer descartant altres opcions absolutament molt més populars, va quedar clar que aquest home sap el que significa el Barça. Per què si no, qui seria capaç de confiar amb un noi de poc més de trenta-cinc anys per seguir el rumb dels millors anys de l’era Rijkaard? Ara és molt senzill assegurar que Guardiola és el millor per dirigir l’equip, però el maig del 2008, tan sols dos anys més tard que l’equip hagués conquerit la segona Champions, no ho era gens.

Guardiola havia fitxat com a entrenador del Barcelona B l’any 2007 quan encara no era conegut com a tècnic; li durava la vitola de ser un molt bon jugador, però no la d’entrenador. I ja hem vist moltes vegades que la didàctica i el talent són poc complementaris. En aquells moments jo transmetia els partits del Club Futbol Igualada per Conca TV i, capricis del calendari, l’equip anoienc jugava cada jornada contra el rival que deixava l’equip blau-grana. És per això que em vaig empapar de les evolucions de l’equip de Guardiola per Barça TV. I creieu-me que després d’una temporada seguint-lo em vaig adonar que sense cap mena de dubte fitxar aquest home era la millor garantia per conduir el primer equip. La manera de fer moure els jugadors, d’assolir que una colla de juvenils desconeguts –entre els que s’hi trobaven Pedro o Busquets- poguessin jugar com el primer equip en camps de Tercera era sinònim de garantia. Estava convençut que si fos capaç de fer el que feia amb el B, tindria el cel assegurat i el barcelonisme acabaria rendint-li honors; si fa o no fa, com en Laporta, la persona que ens ha conduït a tot aquest paradís dels triomfs.