Dijous, 30/4/2020
826 lectures

El catalitzador de la transformació

Covid-19 és un terme que, de ben segur, no oblidarem mentre visquem. Per l'excepcionalitat del context actual, per les situacions personals que cadascú haurà viscut, per les morts i els drames familiars i per moltes coses més.

Crec que ens ha tocat viure un moment històric d'aquells que només es viuen un cop cada segle i que, de forma cíclica, sacsegen la humanitat. He sentit un munt de coses sobre tot plegat: des de càstigs divins fins a venjança del planeta, passant per reaccions biològiques de la natura davant nous sistemes de comunicació. La cosa dóna per molt. No és conversa de bar, perquè són tancats, però probablement tots ens hi identifiquem mentre parlem a una càmera amb expressions com "que fort, oi", "qui ens ho havia de dir", "ja mai més res serà igual"...

Probablement moltes coses ja no seran iguals quan tot això acabi. La forma de treballar, la de comunicar-nos i l'aparició de tota mena de nous serveis seran exemple de canvis de model provocats per la pandèmia. Provocats o accelerats per ella.

Com diu el refranyer, "Qui no té pa, moltes se'n pensa". I és que l'estat d'alarma, que ha obligat a abaixar la persiana a tants i tants negocis, ha provocat també un gir en la política d'alguns i ha donat una oportunitat a d'altres. Molts pensem que algunes empreses no se'n sortiran. Si la seva situació ja era probablement delicada abans del 14 de març, imaginem com deu ser ara. Empreses amb nous productes que estaven sortint al mercat, préstecs a punt de vèncer, renovacions de contractes... Això sense comptar que molta petita i mitjana empresa va al dia i necessita facturar cada mes per poder seguir endavant. L'economia ha clavat el fre de mà i la societat està notant la inèrcia.

Hi ha molts indicadors que podem observar per entendre què està passant. En el meu àmbit, el tecnològic, només cal veure l’augment de l’ample de banda a les comunicacions, per exemple, o l’increment exponencial de clients en plataformes de videoconferència que ni tan sols sabíem que existien fa dos mesos. Una de les coses que més m’ha sorprès a mi ha estat un missatge en els taulers de control de les aplicacions al núvol de Microsoft, avisant que les accions realitzades poden portar un retard de 24 hores en mostrar-se actives.

Està passant a càmera ràpida allò que de forma gradual s’anunciava ja fa uns anys. La societat s’està transformant. Comencem a fer les coses d’altres maneres. Els nens ja no van a classe, l’escola va a ells. I els comerços de les nostres ciutats, com si fossin petits Amazon, ens envien els seus productes a casa, d’avui per demà... o al mateix dia.

Aquests dies hem vist onades de solidaritat, els sentiments són a flor de pell, aplaudiments des dels balcons... de veritat que ja no serem els mateixos? Intento pensar que no, que serem uns éssers humans nous, més empàtics amb els del nostre gènere, més benèvols amb el medi ambient, més... Però quan penso amb la història de la humanitat i en què la memòria no és hereditària... arrufo el nas i poso fe en què aquest cop no serà així.

Tots hi estem tenint un paper. I molts sectors s’afanyen a reivindicar el seu. Sense sanitaris... malament, sense pagesos malament, sense escombriaires malament, sense informàtics, sense botiguers, sense....

I no és això viure en societat? Probablement quan els sanitaris tinguin menys feina augmentarà la demanda en altres sectors, seguint una corba que, a torns, posarà a la cresta cada una de les peces que conformen la vida comunitària. Moltes coses canviaran, i potser ho faran perquè les persones puguem ser millor ateses, o ser‑ho de forma diferent.

La tecnologia digital ha permès aguantar una part de l'economia gràcies a les comunicacions i a les possibilitats del tele-treball. Es pot constatar en molts informes oficials que cap altra infraestructura hagués aguantat l’augment de demanda que la Covid-19 ha provocat en el món digital.

Aquest augment, que ha provocat l'acceleració en la transformació en molts àmbits i hàbits, també té un efecte de centrifugació que expulsa, i més que ho farà, a qui no estigui preparat. No podem pensar a limitar-nos a fer el que fèiem. Hem de pensar en com ho farem a partir d'ara.



Què hem de fer? Contenció i moderació o creixement i expansió? Reinventar-nos en enfront de contenir-nos. El ciutadà ha hagut de modificar comportaments: d'activitat física, de comunicació amb els seus, de consum, d'hàbit de compra... Una de les coses que això haurà canviat és precisament aquest últim. L'hàbit de compra. La majoria de persones que mai havien comprat en línia probablement ho han fet ara. I descobrir la comoditat fa que després costi tornar enrere. Comprar en línia no vol dir necessàriament comprar a les grans corporacions, vol dir comprar i rebre les comandes de forma diferent a què ho fèiem fins ara i no té per què ser incompatible amb el comerç de proximitat. Això si, el món del comerç ha d'estar preparat per rebre els seus clients de formes diferents.

Com hem vist, tecnològicament és molt senzill tancar un gratacel d'oficines i recol·locar al personal a les seves cases. I massa temptador, potser, si la feina i la productivitat es controlen d'altres formes més enllà del rellotge de fitxar...

Si aquesta transformació contagia al comerç i als ciutadans locals, potser la preocupació que teníem per veure comerços tancats i carrers buits ens haurà de continuar amoïnant. La venda en línia hauria de ser un canal més... però i si perd el sentit tenir locals físics? I si tothom pot fer el mateix sense aparadors?

1 Comentaris

J

Joan T.

IGUALADA

1 de maig 2020.21:58h

Respondre

D’aquí 12 anys en farà cent d’ençà que va publicar-se Un Món Feliç (Aldous Huxley,1932).
Visionari de l’ascens dels règims totalitaris que van dur a la 2GM ja va imaginar una societat... Llegir més en la que l’Estat mantingués al seus súbdits sota l’efecte d’una droga, alienats en l’interès comú. En definitiva, anul·lar l’individu per donar vida a ‘un cos social’.
Els recursos tecnològics actuals sens dubte són els motors en la temptació d’afavorir el treball a casa que te unes variables bones (menys contaminació, per exemple) però el mitjà (internet) te una formidable capacitat d’alienació.
Aquesta nova droga ens dona oci, xarxes socials i rapidesa en les gestions. Manel, planteges si ‘perd el sentit tenir locals físics’. Es un droga, quan un s’acostuma hi queda ‘enganxa’t’. Ens passarà factura però per quan ens siguem conscients ja no en podrem sortir.
Dues coses han pujat exponencialment aquestes setmanes de confinament: Les vendes d’Amazon i els pagaments amb targeta per allò que els diners són bruts. Ens sentim poderosos de comprar i que ens ho portin. Fins i tot la més nimietat. No ho veure’m clar fins que s’enterri l’últim establiment . Ja va passar en ‘el todo a 100’ que va mudar a un euro i que ja venies observant com aquests establiments –majoritàriament xinesos- que s’havien ‘empassat’ moltes botigues anaven pujant els preus. Estem afavorint els gegants que ens deixaren orfes de botigues i que, un cop anul·lada la competència ens posarà els preus que vulguin. Es com ho veig. De moment els Ajuntaments que es posin les piles per habilitar baixos com a vivendes en evitació d’impagaments dels propietaris que es menjaren les ungles en rebre, aviat per cert, les contribucions.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.