Aquesta societat 2.0 en què vivim va tan tan ràpida que ens passem de frenada. Va tan tan ràpida que no respectem els temps naturals de les coses. Ni tan sols els temps de la mort. Ho hem vist aquest cap de setmana amb la mort de la Muriel Casals. Tan ràpida que fins i tot s’avança a la temuda Parca.

Volem anar tan ràpids a explicar les coses, que ni esperem que les coses passin. Twitter es va omplir dissabte al vespre/nit de rumors interessats, d’enllaços a digitals, de personalitats i presumptes amics de la pacient (pacient encara aquelles hores) que donaven per fet la temuda notícia (que s’acabaria produint més enllà de la 1 de la matinada). Tot sense esperar a la trucada de la família ni la confirmació de l’hospital.

És igual, en aquesta societat 2.0, qui primer ho explica és qui guanya. Per això correm més que la Parca. Ens convertim en la Parca per matar la pacient i poder ser el primer que ho va dir. Tot per acumular visites al web. Tot per acumular RTs a Twitter. Tot per poder “com ja va anunciar El-Digital-de-Torn”…

Una cosa és que de tan en tan Twitter mati un famós per passar-s’ho bé (quants famosos s’han vist obligats a desmentir la noticia al propi Twitter) i una altra cosa és jugar amb l’angoixa de familiars i amics que sofreixen per l’estat de la pacient. Us imagineu la seva cara, a l’hospital, mirant el mòbil per “fer alguna cosa mentrestant”, i trobar-se que el teu familiar o amic ja és mort a Twitter? Quin horror.

No és el primer cop que passa, però sí el primer que ens afecta plenament com a societat. L’estimada Muriel era com una espècie d’àvia per a molts catalans i això va fer que l’angoixa fos una angoixa col·lectiva. Però per molt que tothom estigui a l’espera no ens dóna dret a pitjar el botó “Tuita” en primer lloc. Hem de respectar la intimitat d’una persona que es mor i la d’una família que la plany. Deixar que la Parca faci la seva feina i que sigui la Parca qui ho publiqui quan l’acabi.