Periscope és la xarxa social del moment. Tothom en parla, tothom el prova (amb més o menys fortuna) i tothom l’analitza. És en boca de tothom, segur que us heu topat amb centenars d’articles que n’expliquen les seves virtuts i les seves característiques, que expliquen per què és una gran eina per a marques, organitzacions i entitats i que detallen tots els vídeos que  ha penjat un dels seus grans propagadors… en Gerard Piqué.

Periscope és la xarxa de moda a casa nostra i no ha deixat a ningú indiferent. Perioscope ha aixecat molta polèmica en segons quins sectors, en especial el món del periodisme. La majoria dels articulistes han atacat els periscopes d’en Piqué i alguns organismes esportius (la Lliga o la UEFA) parlen de prohibir-lo.

Per cert, ja és curiós que en Gerard s’hagi apuntat a Periscope pocs dies després de trobar-se amb en Mark Zuckerberg, fundador de Facebook. Facebook, un dels principals damnificats per l’auge de Periscope, que és propietat de Twitter.

Diuen els periodistes que els jugadors no poden fer periscopes perquè els periodistes no podrien fer la seva feina, és a dir, de contrapoder dels poderosos (en aquest cas, equips i jugadors). I certament, bona part dels periscopes del Gerard no valen res, són simplement nanos fent ganyotes davant una pantalla. Però això molesta.

Molesta perquè molts articulistes tenen por. Por a perdre el control de la informació. La informació i en especial la informació esportiva ha passat sempre per les mans dels periodistes i dels grans mitjans de comunicació. Són ells els qui controlen les polèmiques i qui tenen el poder de canviar el sentit d’una entrevista amb un titular. Si ara els esportistes comencen a fer rodes de premsa per Periscope, molts es podrien preguntar per a què serveixen els mitjans de comunicació i per a què serveixen els periodistes. I això fa molta por.

Jo entenc que jugadors com en Piqué, joves millennial que estan enganxats a tot allò nou que surt a la xarxa, s’hagin deixat seduir per xarxes com Periscope. Entenc que estiguin cansats que el 80% dels periodistes esportius es dediquin a buscar brega i declaracions malsonants per omplir pàgines, minuts a la tele o la ràdio. Periodistes que no pensen en els afeccionats, com diuen defensar, sinó els seus propis interessos editorials.

Qui tingui por de Periscope o de les xarxes és que està fent mal periodisme. Periscope és un canal més, però mai un rival per al periodista que fugi del groguisme per, simplement, explicar la realitat. En contrari, en pot ser un bon aliat.

I sobta més que vulguin prohibir-ho tot. Quan no entenen una xarxa o no la podem controlar, la prohibim. L’evitem. Molts d’aquests periodistes i articulistes i dirigents de les lligues mai entendran que no es pot anar contra les xarxes. Mai entendran que el món canvia i que el poder de la informació és ja de tots. I que no poden fer res per controlar-la. O juguen amb les noves regles de joc que ara ofereix Periscope, o es queden en fora de joc. Quan pagaria un patrocinador de la zona mixta per aparèixer al Periscope d’en Piqué?

Mireu què fan els americans: s’aprofiten de tot el que poden al seu favor. Aquí, per contra ho prohibim.

Veurem quant temps dura Periscope sobre la cresta de l’onada, veurem si passa de ser una moda a convertir-se en mainstream, veurem si ens la fem nostra o si per contra ens molesta i ens desfem d’ella. En tot cas, ja ha aconseguit el més important: quedar-se en el debat diari de mitjans, de les converses al carrer i dels missatges a les altres xarxes.