Dimarts, 31/5/2011
541 lectures

Estimant als meus fills

¿ Als fills te’ls estimes sempre ? ¿ A tots per igual ? ¿ A partir de quan ? ¿ Des de que saps que estàs embarassada ? ¿ Quan notes que estàs embarassada ? ¿ Quan neixen ?

Als meus, jo els he anat estimant amb el temps.

La dependència física i mental que hi tinc d’ençà que sé que existeixen és per mi una altre cosa distinta a l´ amor.

De vegades m’he sentit malament per expressar aquest sentiment en públic, diguéssim que no són “ políticament correctes “ aquesta mena d’afirmacions.

Et passa a tu? Doncs, potser et consola que a mi també.

Quan vaig conèixer els meus fills grans jo encara era jove i ingènua. Estava meravellada . Eren tan petits, tan indefensos, tan fràgils, tan ben fets. Ho tenien tot. Que minúscula la ungla petita del dit petit del peu!!. La Judit plorava, (va seguir plorant intermitentment fins els 6 anys) i el Jaume dormia, plàcidament, amb la seva boqueta rodona que encara té. Em passava llargues estones hipnotitzada mirant-los. Sembla que riguin, somien?. oh!, que fa? S'ha espantat. Em feia respecte agafar-los, canviar-los els bolquers amb aquelles cametes tan primes, amb el culet tan vermell, amb el melic tan entortolligat.

Quan vaig conèixer el meus fills petits era una mare adulta i experimentada. No me'n sabia avenir que el miracle s'hagués pogut tornar a repetir. Un altre cop tenia dos essers diminuts tan indefensos, tan suaus, tan tendres. El Ton amb els dits llargs i les manetes que obria i tancava, la Martina, amb el nas de botó i els ulls xinets. Els tocava, els olorava i em preguntava:

Algun dia els arribaré a estimar tant com m'estimo als altres?.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.