Resulta irresistible però no ho hauria de ser. Coi, ens hi hauríem de poder resistir!

Els nens són una part important de la nostra vida però ens hi hauríem d’oposar de ple a que siguin “la nostra vida”. Es que, els nens, no poden convertir-se en el vincle de tots els vincles, en la raó suprema, única, essencial d’existir. Si us plau. Els nens són nens i com a tals deixaran de ser-ho. Que ho sabeu? Creixeran i els convindrà que els deixem fer. Ara ja els hi convé molt que els deixem fer.

Parlo de nosaltres, les dones, perquè és el que visc en persona i el que conec de primera ma i, a més, perquè enganyar-nos, som les que hi tenim una especial predisposició a entregar-nos-hi en cos i anima, no?

• Busqueu una estona diària per vosaltres soles. Soles. Busqueu-la mal us costi un disgust.
• Mireu-vos al mirall, nues si pot ser. Insinueu-li a la mama que hi veieu que es faci a un costat i observeu-vos en la vostra plena feminitat.
• Borreu el No. Ja. Procureu evitar les excuses del nens i si realment no podeu per ells, salveu-ne les dificultats. A veure, solucionem mil coses al dia i no trobem la manera d’anar a un sopar????
• Aneu de botigues i gasteu. Per vosaltres, eh? Ells tenen robeta de sobres.
• Ves a la perruqueria
• Fes-te un massatge.
• Truca per telèfon, sense interrupcions ni presses. Fes un cafè. Ves al cinema.
• Fes una llista i converteix-la en el teu objectiu. I no te’n oblidis, ni un instant, de que els nens els comparteixes amb algú altre. No són només teus.

Els estimem tant que, sobretot quan són petitets, ens enganyem afirmant que res ens ve més de gust que anul·lar-nos per ells. Ara que ho escrit, veieu la contradicció?

Els vostres fills i els meus tenen sort de comptar amb una mare que moriria per ells.

Una mare que es força per ser millor contínuament, una mare amb els extres ( com la disfressa de castor, cap 253) que convinguin, les que sorgeixin pel camí.

Pel camí. Un camí on aquesta mare també consumeix la seva vida i el que ella no sap, el que totes oblidem en el nostre encegament per ells, es que ens fa falta, molta falta, ser independents.

Pel nostre present, tan fugaç com la seva infantesa. I també, creieu-me, pel seu propi futur.