Mig dia i un sol de justícia.

A la Plaça dels Porcs hi ha un a residencia de dia.

Havent dinat, la noia treu els avis sota l’ombra dels arbres.

Fa calor.

Jo també m’hi aixoplugo esperant que em passin a recollir.

Se’m barreja al cap el que veig, el que escolto i el que penso.

Penso amb els nens i la hora que és. En que la meva mare es deu preguntar perquè no he arribar encara.

Sento el cant d’un ocell exòtic que algú deu tenir al balcó i que fa que si tanques els ulls et sembli que ets molt lluny, però, sóc a Igualada en un dels seus recons de pas.

I veig, el que és, una placeta petita on s’hi nuen com varius sis carrers estrets.

Davant el centre hi ha tot de bancs que son plens de gent gran.

M’hi encanto.

Parlen fluixet o no parlen. L’avi de la gorreta recita entre murmuris, potser canta, fa anar la cama amunt i avall i es deixa el peu alçat quan calla, ha oblidat la lletra i es baralla amb la memòria. Torna a començar.

L’una li somriu a la mixeta que passa, l’altra s’escura les butxaques per trobar engrunes amb que temptar els coloms. A la veïna de seient no li agrada tants batecs d’ales, ha plegat els braços damunt el pit ossut. Està enfadada, es fàcil llegir-li la expressió en un cara menuda farcida de plecs.

Aquells s’han quedat quiets com els han deixat.. N’hi ha que hi son i prou.

No es veritat que siguin com la canalla. Es mouen lentament i son obedients i pacients.

Però ho van ser.

De regalar-los-hi seixanta anys de cop ara seria al pati d’un col·legi.

Hi contaven amb això quan eren com jo?

Me’ls miro i penso amb qui soc i amb qui serè.

No corre ni un bri d’aire. La xafogor m’enganxa la roba i em despista.

Me’n vull anar a casa.