Feia més de trenta anys que es rumorejava sobre un divorci que no ha arribat fins aquesta setmana: el divorci de Convergència i Unió. Si la vida interna dels partits és complicada, imagineu-vos com deu ser la vida interna d’una federació de dos partits; només els que hem tingut càrrecs orgànics a la política ens podem arribar a imaginar fins a quin punt s’ha viscut un infern abans d’arribar a la decisió de partir peres. Abans de res respecte, doncs, per la decisió.

Les causes de la ruptura ja han estat analitzades i valorades. No tant les conseqüències. Què passarà al Parlament? Votaran diferent a partir d’ara els diputats d’Unió i els de CDC? I al Congrés dels Diputats? Les incògnites hi són però no angoixen gaire a ningú per un motiu: tant a Catalunya com a l’Estat la legislatura és a punt d’acabar-se. No passa el mateix, però, al territori, on als Ajuntaments, als consells comarcals i a les diputacions els queden quatre llargs anys de vida.

La ruptura de la federació arriba quan tot just s’estan negociant les configuracions dels organismes supramunicipals, fet que ha obligat als negociadors a redefinir alguns dels acords ja presos. Les incògnites, per als ciutadans, són moltes. Per exemple: es configuraran els consells comarcals seguint el mateix repartiment de quota de poder que portava al consell comarcal de l’Anoia tenir un president d’UDC si l’alcalde d’Igualada era de CDC, com és el cas? O com que ja no hi ha federació, ja no hi ha quotes? El fet que a l’Anoia hagin guanyat els sobiranistes d’UDC –encara que pels pèls- altera l’equilibri dels equips de Mas i Duran a la comarca?

Queden quatre anys de govern al territori. La reacció lògica de la ciutadania és preguntar-se per què, si les relacions estaven tan malmeses, no es van presentar ja per separat el 24M. Però no ha estat el cas, i ara ens toca esperar que les negociacions per la presidència del Consell Comarcal de l’Anoia ens deixin un president que vetlli per la comarca i que no es preocupi només pel seu poble o, encara pitjor, per la seva petita parcel·la de poder en una federació que ja ha passat a millor vida.