Entenc millor el meu gos que a la majoria dels éssers humans. Vaig ser capaç de superar una absurda fòbia als gossos (absurda per irracional, com totes les fòbies) i avui sóc millor persona, crec. Un cop has conviscut amb un animal (la teva parella no compta; em refereixo a animals no humans) pots comprovar que pateixen, que gaudeixen, que ploren, que s’ho passen bé, que tenen gana, que et mostren afecte, que et miren als ulls i que hi veuen coses que potser tu no ets capaç de veure, i fins i tot que somnien. Seguint David Hume, Jeremy Bentham i Adam Smith, el bo de Charles Darwin va proposar ampliar allò que ell anomenava el cercle de la compassió (entenent per compassió el fet de situar-se en el lloc de l’altre i fer-se càrrec dels seus sentiments —ara d’això se’n diu empatia—) a quants més éssers vius millor.

Només des d’estúpids prejudicis especistes es pot sostenir el pseudoargument que els humans estem per sobre de la resta d’espècies del planeta. La consideració moral dels animals no humans ha sigut negada durant segles per les grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) i pels seus seguidor seculars, com per exemple el kantisme i el contractualisme (aquest sosté que només el contracte social ideal signat entre humans és la base de la moral). D’altra banda, Pitàgores o Empèdocles van ser els primers grecs a mostrar-se a favor del respecte als animals. La cosa, doncs, ve de lluny. Bentham, pare de l’utilitarisme filosòfic, també orientava el seu pensament en aquesta línia. Em perdonarà una cita de Bentham qui llegeixi aquestes paraules: «Una cavall adult o un gos pot raonar i comunicar-se millor que un infant d’un dia o d’una setmana o fins i tot d’un mes. Però la qüestió no és ¿poden raonar? o ¿poden parlar?, sinó ¿poden patir?» (The Principles of Morals and Legislations, cap. XVII). Schopenhauer també sostenia que qui és cruel amb les criatures vives no pot ser bona persona. Segons aquest precepte, és difícilment assumible creure’s bona persona i gaudir del millor foie gras del mercat.

En el fons, l’especisme i el racisme comparteixen un ideal en comú: pertànyer a una espècie o a una raça concreta ja ens fa moralment superiors. Si aspirem a una moral universal, cal objectar-li, a l’especisme, no que doni més importància a la pròpia espècie que a les altres, sinó que no en doni cap, d’importància, a les altres espècies. Entre un mosquit tigre i la meva mare: la meva mare! Això és obvi. Preferir el nostre grup animal no implica menysprear la resta d’animals; parlar la nostra llengua no fa menys interessants les altres llengües del món; que t’agradi Mozart no significa que el reggaeton sigui dolent —bé, això ja és injustificable, perdó…—.

Des d’aquí no demanem amor pels animals, només respecte, entenent això últim com la no interferència directa en les seves vides o perjudicar-los en el seu benestar. Per amor fem moltes coses: dediquem el nostre temps a qui creiem que ho mereix; diem coses agradables a cau d’orella a qui estimem; cuidem amb sensibilitat i cura els nostres malalts… Per respecte, en canvi, només cal que no maltractem, que no apliquem dolor de cap mena en la resta d’animals, que no robem o que no insultem. Fins i tot un misantrop és capaç de no fer mal als seus veïns.

No cal, doncs, estimar els animals. Això seria ja una moral de màxims pròpia d’una altra espècie —aquesta sí superior a la humana, encara per arribar—. Simplement, estimat lector, no els maltracti, és a dir, intenti no tancar-los en una gàbia pudenta; no els prengui els seus fills perquè són més tendres i tenen només dies o setmanes; no els torturi pel gaudi salvatge dels amants de la tauromàquia; no els arrenqui la pell per anar impecable al Liceu, o no els engreixi artificialment el fetge per després llepar-se els dits i creure’s un entès en cuina francesa. Sí, algú creurà que aquestes són paraules d’un fanàtic, quan en realitat només són suggeriments d’algú que estima i respecta la biosfera.