I

Des de les hores mortes, talaiot,

m'omplo la pell de dibuixos obscens

i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós

et ressegueixo sines i malucs,

el ventre lleu i el sexe ardent i obscur

amb la punta dels dits extasiats.

Ets una sola i moltes. Complaent

i complaguda alhora rodolem

per un pendent insòlit. Cada gest

perfà l'extrema intimitat del joc

desmesurat i estricte. Marta, els mots

que ens diem sense dir-los no són pas

escuma sinó aigua, i el desig

és un vast horitzó. Si tanco els ulls

te'm fas present i esclaten els colors.

L'arbre de llum tan densa dels sentits

poblat de nou de fulles i d'ocells.

Poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003), del llibre Estimada Marta, Edicions 62, Barcelona, 1989.